Pep Prieto

La teoria de l’imbècil

Pròleg de
Llucia Ramis

Pròleg

Quan acabeu de llegir això entendreu per què hauríeu de tenir por. Cada paraula, cada idea per escrit, pot ser una sentència. Pot determinar-ho tot.

Ara que el món és ple de textos sense context i que gairebé ningú no es fa càrrec d’allò que publica, la recuperació de La teoria de l’imbècil –set anys després que sortís per primera vegada–, representa més que una simple revisió de Barcelona en aquella època, tan propera i tan diferent. Sí, se’n pot fer una lectura nostàlgica: els problemes al Parlament llavors eren de mel i sucre, comparats amb els d’ara. Joan Garcia, protagonista de la novel·la i que comparteix amb l’autor molt més del que ells gosarien reconèixer, xafardeja periodísticament en la política, i bolca allò que descobreix en una pàgina web. Sap fins al darrer secret que s’amaga entre diputats i col·legues, a la casa de tots, dins el parc de la Ciutadella.

Quan surt entre setmana la ruta habitual el duu del Born al Luz de Gas, passant per l’Snooker; beu vi a la primera parada, cerveses a la segona i fa un bon final de festa amb gintònics. Les ressaques esdevenen inenarrables i està bé que sigui així. Dona la impressió que escriu tal com raja, perquè la professió exigeix immediatesa, i no hi ha temps per a la prudència. És sarcàstic, rondinaire i un poc gamberro, té una mala llet divertida, l’arrogància pròpia d’una immaduresa crònica, blasfema sense parar i assumeix la precarietat amb una resignació alhora alegre i nihilista. Podria haver continuat així indefinidament. Fins que un dia, després d’haver begut i escrit més del compte, bocamoll, rep una trucada que ho trasbalsarà tot.

No faré espòiler. Només diré que llavors comença a sospitar que té un superpoder. I és clar, com advertiria l’oncle Ben a Spiderman, un gran poder comporta una gran responsabilitat.

Quan escrius, engendres noves realitats que s’incorporen a les que ja hi havia. És a dir: la realitat no és pura, no existeix per si mateixa. Necessita un relat, una fórmula, per ser explicada. Així, s’estructura a partir d’una barreja de percepcions, d’interpretacions, cultura, experiències, records, anhels, converses, somnis, observacions, humor. Les ficcions formen part d’aquesta construcció del món, i normalment les etiquetam com a referents. Si les ficcions les creares tu mateix i t’autoreferencies, ens trobam davant la metaliteratura. Pep Prieto, alter ego real (o no) de Joan Garcia, juga amb això i juga amb tu, lector, que et penses tenir-ho tot tan clar i saber com funcionen les coses.

Les mentides també formen part d’aquest artifici, sovint encarnades en prejudicis, temors, o interessos. Un creu el que vol creure, a partir de la informació que té i la manera com l’endreça.

Fins fa uns anys, el periodista havia de gratar per trobar informació. Ara se l’ha de treure de sobre, de tanta que n’hi ha. L’excés és encara pitjor que el defecte perquè esclafa i confon. Per alguna raó, sempre tendim a creure’ns allò que està per escrit. I el que és més inquietant: tendim a creure’ns-ho encara que ho haguem escrit nosaltres mateixos. Per això, en escriure, no tan sols plasmam la realitat, sinó que la generam.

Els mitjans tradicionals eren filtres amb, potser, un codi deontològic que destriàs el gra de la palla: context, contrast, veracitat. Enfocaven els fets (amb una perspectiva concreta, l’objectivitat no existeix), amb la intenció que l’alteració fos mínima (la recerca de l’exactitud era un requisit per combatre els rumors). Des que aquests mitjans han esdevingut mers canals sense una voluntat periodística darrera i tenen pressa en comptes de rigor, ja no queda clar qui n’exerceix el poder. Des del moment, en definitiva, que la majoria no es responsabilitza d’allò que publica –sovint perquè no li dona importància–, no s’entén res.

La ficció és la millor arma per explicar la realitat. I també per matar-la.

Què va ser abans, què va provocar què, són qüestions a les quals haurà d’enfrontar-se el protagonista d’aquesta història. Heroi o antiheroi, s’enfronta a la complicadíssima missió no tan sols de descobrir un misteri, sinó també de relatar-lo sense cometre cap error. Sap que una paraula bastarà per condemnar-se. O condemnar-nos.

Llucia Ramis

Imbècil: adj i m i f 1. Que pateix imbecil·litat. 2. Estúpid.

Imbecil·litat: f 1. Qualitat d’imbècil. 2. Forma de frenastènia psíquica deguda a tares degeneratives dels pares i menys greu que la idiòcia.

0

L’estampa no té preu. No hi ha situació en aquesta vida que no pugui ser mal interpretada en funció de com s’explica. La meva d’aquí i ara, per exemple. L’enunciat és aquest: estic assegut a la cadira d’una habitació d’hotel, suat i amb la roba desmanegada, amb una dona ajaguda al meu costat i una llibreta i un bolígraf a la mà. Qualsevol diria que sóc la viva imatge d’una intel·lectualitat mal digerida o d’un fetitxisme idiota. Però no, l’enunciat no fa justícia a la situació. Hi he d’afegir uns quants matisos prou significatius. El primer, que estic assegut mirant cap a la porta, a punt de ser abatuda a hòsties per un grup d’homes armats. Els sento respirar i murmurar a l’altre costat de la fusta, decidint quin és el moment més adequat, sospesant pros i contres. El segon, que la dona estirada a terra no hi és per gust, sinó perquè té un tret de bala a l’estómac. A ella també li sento la respiració, però és entretallada, sense murmuris. Està en posició fetal, espasmòdica però emmudida, com si aquesta fos la millor manera d’impedir que la vida se li escapi. De tant en tant, intenta alçar el cap per mirar-me. No provo de trobar-li els ulls; segurament no m’agradaria la pregunta que hi endevinaria.

Assegut, mig en pilotes, boli i paper en mà, una dona moribunda i amb pistoles a la porta. Un dia ideal.

L’hotel sembla sortit d’una novel·la mediocre de Stephen King. Ja m’agradaria poder citar un referent més il·lustre, però la sinceritat és un grau. Els mobles, de fusta color caca d’oca, estan comprats a la típica botiga de poble que va tancar amb l’eclosió pública d’Ikea. El terra, un mar de fils groguencs amanits amb les taques pròpies del pas del temps i de la proliferació de viatgers onanistes. A la paret, uns quadres presumiblement abstractes que no saps ben bé si són artístics o el fruit d’una tremolor de mans. Les cortines, a joc amb el destenyit general. Del llit no em puc dir massa res perquè no té més història; potser fer notar que, si realment és de matrimoni, aquest hauria d’estar format per una persona i mitja. És, en definitiva, l’hotel somiat per qualsevol suïcida que busca la degeneració estètica més adequada al seu propòsit. També serviria per perdre la virginitat amb una puta trenta anys més gran que tu, sempre i quan no es fes a terra i, en conseqüència, s’allunyés el perill de contraure malalties infeccioses.

Una persona assenyada es preguntaria perquè tinc temps d’explicar tot això mentre els esdeveniments em precipiten cap a un abisme ple de merda. Ben senzill: és la clarividència prèvia al desastre, la pel·lícula d’una vida abans que aquesta se’n vagi a prendre pel cul. Haig de prendre una decisió que només s’entendrà si repasso, amb més o menys detalls, l’extravagant història que m’ha portat fins aquí. Mirant enrere, i mirant l’estampa d’ara, em fa aquella sensació tan estranya que s’apodera d’un mateix quan no sap si riure o plorar. D’acord que la cosa no fa puta gràcia, però està tan passada de voltes que em costa no pixar-me de riure. El més collonut del cas és que la història que em porta a aquest hotel és relativament curta des del punt de vista temporal. Fa uns pocs mesos, jo era un paio feliç en la meva ignorància, o almenys ara m’ho semblava. Però el que he sabut després ha superat totes les expectatives. El primer símptoma del que em passa es va manifestar en un casament de merda. Si, el puto casament d’en Marc.

A fora, el to de veu dels assaltants comença a tornar-se desigual, nerviós. Quan vegin el panorama, potser tampoc no sabran si riure o plorar.

1

—Amic del nuvi o de la núvia?

Estava bona, no hi havia dubte, però fotia mitja por amb aquell somriure incrustat a la cara, talment com si hagués nascut només per somriure i només per assistir a aquell casament de merda. Se’m va quedar mirant amb una alegria lluny de ser contagiosa; potser si d’alguna cosa feia venir ganes era de sortir corrents.

—De cap dels dos. He vingut perquè el menjar és gratis.

No va captar la conya. Continuava somrient, lluminosa, implacable. Em mirava com si hagués vist un actor porno amb dues polles. Però somrient, això sí. Va emetre un so gutural de frustració que prometia convertir-se en una explosió incontrolable de ràbia. I va insistir.

—Amic del nuvi o de la núvia?

Se li notava la irritació, la impaciència, la mala hòstia. Vaig abstenir-me de despertar la bèstia.

—Del nuvi, mal em pesi.

Recordatori, copa de cava i les gràcies. Amb un somriure, per descomptat. Vaig passar a l’interior de la sala envoltat de desconeguts. El que es casava era el meu millor amic de la universitat, però jo era l’únic representant de la nostra promoció que anava amb el ramat de convidats. Tampoc no era estrany: en Marc i jo érem els últims supervivents d’un club no acotat d’amics que van començar a perdre el contacte a causa dels anys i la previsible aparició de xicotes, nous companys de barra o, com en el cas d’en Xavi, aquest grandíssim fill de puta anomenat càncer. Per tant, al casament només hi havia gent que en Marc ha conegut amb posterioritat als nostres anys tronats, persones de bé que em miraven amb el desconcert propi de l’aristòcrata que se sap passejant per un barri pobre. D’acord que la meva vestimenta no hi ajudava gaire. No tenia un euro i vaig haver de rescatar una americana que estava molt de moda el 1996.

El casament tenia lloc en un hotel molt conegut de l’Eixample de Barcelona, tot eren luxes, detalls i canapès que no atipen. L’oficiava un regidor de l’Ajuntament a la mateixa sala on es feia l’àpat, suposo que per aparentar un progressisme que, vistes les marques de la majoria del calçat, era poc menys que un insult a la ideologia. La cerimònia pròpiament dita, la del “si, vull” i tota la història, va ser senzilla, amb els típics parlaments d’amics i parents que glossaven l’extraordinària complicitat de la parella i la desbordada felicitat que desprenien. No, jo no vaig llegir-hi res: suposo que en Marc va preferir estalviar-se els riscos de deixar-me parlar en un acte que no gaudeix precisament de la meva simpatia. Vaig aprofitar per obrir el recordatori. Hi havia un parell de biografies endolcides. Us relato breument les de veritat.

En Marc Callís i Folguera va néixer el 1976 a Figueres i era el gran de tres germans. Crític musical de vocació, aviat va descobrir els beneficis del negoci familiar, la venda de calefactors industrials, i va preferir enterrar dues dècades de col·leccionisme per accelerar la metamorfosi en allò que sempre havia criticat: el seu pare. Amb el casament, deixava desconsolats els amics que li van criticar la decisió, una mare de passat comunista que el veia imitant les seves renúncies i una amant cocaïnòmana a la qual devia haver amagat convenientment el lloc del convit.

La seva imminent esposa, la també figuerenca Sandra Esteve i Ribas, era collita del 77, i era la causant que en Marc accelerés la seva negació d’un passat gloriós que incloïa vandalisme urbà i rècord mundials en la ingestió de tequiles. Filla única d’un matrimoni de psicòlegs, la Sandra es va passar la vida mamant polles als hereus de la revolució urbanística de la Costa Brava fins que va conèixer un individu, en Marc, que urgia d’una domesticació. És tot simpatia, amiga dels seus amics i suficientment sibil·lina com perquè no es noti que la decisions d’en Marc són en realitat les seves. Se li coneix una exparella oficial, actualment mosso d’esquadra, i es dedica, com es podia endevinar, a la psicologia. Veterinària, concretament.

La meva era la taula dels solters, o almenys se l’anomena així a les reunions prèvies a l’enllaç, i una ullada ràpida permetia constatar perquè cap dels presents tenia on ficar-la o deixar-se-la ficar. Hola què tal, a qui coneixes, que maco el lloc, bla, bla, bla. El xou no va trigar a començar. Els focus van baixar d’intensitat i la parella va entrar als compassos de “The Final Countdown”, cançó que tothom escull per a aquestes litúrgies sense haver-se molestat a llegir-ne la lletra. La gent aplaudia, feia girar els tovallons. En Marc i la Sandra, meravellosament sorpresos de veure persones que ells mateixos havien convidat.

Ja sé que tot plegat deu sonar accessori, però si ho explico és perquè vull donar la justa mesura del tipus de dia que estava tenint. Era la mar de vulgar, no hi havia res que feia sospitar el que vindria després. M’estalviaré més detalls del casament. El tema important comença cap al tard, en el transcurs de l’única conversa que vaig aconseguir mantenir amb en Marc al llarg d’aquell dia. Quan les cames dels ballarins començaven a fer figa i a les ampolles només quedaven els culs, en Marc i jo, que fins aquell moment només ens havíem intercanviat un parell de mirades còmplices, ens vam asseure en una taula allunyada de les estridències del disc-jockey. Potser per impedir un dels meus atacs de franquesa, va preferir tenir-lo ell.

—Deus pensar que tot això és una merda, no?

Em va mirar amb un somriure gairebé infantil, com aquell que demana perdó per haver agafat un caramel sense permís a la sala d’espera d’un dentista.

—No siguis tan dur amb tu mateix. Total, només han estat sis hores de veure’t fer el ridícul, he mamat gratis i he tingut el plaer de conèixer un munt de solteres lletges com un cul que em reien totes les gràcies.

Es va posar a riure amb la boca ben oberta, un dels seus trets característics.

—Ja ho veus, noi, casat. I mira que la meva mare tenia la teoria que m’acabaria casant amb tu.

—Si em continues presentant dones com les que hi havia assegudes a la meva taula, la teoria de la teva mare acabarà sent certa.

—Ets feliç?