V.1: abril del 2020
Títol original: Lessico famigliare
© Giulio Einaudi Editore s.p.a. Torino, 1963, 1986, 1999, 2010, 2014
© de la traducció, Elena Rodríguez, 2018
© d'aquesta edició, Futurbox Project, S. L., 2020
Tots els drets reservats, inclòs el dret de reproducció total o parcial en qualsevol forma.
Correcció: Anna Serra i Miquel Saumell Santaeugènia
Disseny de coberta: Taller de los Libros
Publicat per Àtic dels Llibres
Carrer d’Aragó, 287, 2n 1a
08009, Barcelona
info@aticodeloslibros.com
www.aticodeloslibros.com
ISBN: 978-84-17743-93-2
THEMA: DNBL
Conversió a ebook: Taller de los Libros
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. S’ha de dirigir a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fer servir algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).
Questo libro è stato tradotto grazie ad un contributo alla traduzione assegnato dal Ministero degli Affari Esteri italiano.
Aquest llibre s’ha publicat amb una ajuda a la traducció concedida pel Ministeri d’Afers Estrangers italià.
Aquesta obra ha rebut una ajuda a l’edició del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport.
Durant tota la seva vida va ser una persona compromesa amb la resistència clandestina contra el feixisme. Un dels moments que van marcar la seva existència, de fet, va ser la mort del seu primer marit, Leone Ginzburg, a causa de les tortures de la policia. Ginzburg, de qui en va adoptar el cognom, va formar part, com Natalia, del grup d’intel·lectuals que va fundar la prestigiosa editorial italiana Einaudi.
Natalia Ginzburg és un dels noms principals de la literatura italiana del segle xx. Entre les seves obres més destacades s’hi troben Les petites virtuts (1961) i Lèxic familiar (1963). Molt activa políticament i culturalment, va viure la postguerra, la pobresa, la fam i la persecució del feixisme. Va morir a Roma el 1991.
Lèxic familiar és el retrat dels Levi, família jueva i antifeixista que va viure a Torí, de 1930 fins a 1950. La Natalia, una de les filles del professor Levi, va escriure un llibre fascinant, una narració autobiogràfica que reflecteix la història de la Itàlia antifeixista, on les anècdotes quotidianes es barregen amb reflexions profundes sobre la llibertat i la consciència de si mateixa. Amb aquest llibre, el talent de Natalia Ginzburg arriba a la seva expressió més lliure. El lector hi trobarà una novel·la precursora de la narrativa del jo, on la matèria literària es conjuga a partir de la pròpia vida i la realitat de l’autora.
«Un llibre impressionant, una “novel·la” autobiogràfica de joventut, un gran exemple de literatura del jo del segle xx.»
Manuel Rodríguez Rivero, Babelia
«Ginzburg és una observadora irònica, perspicaç, delicada i minuciosa; el testimoni conscient i lúcid de la seva època.»
Mercedes Monmany, ABC
«La literatura de Ginzburg ens convida a tornar-hi sovint […] N’estic enamorada.»
Eva Piquer, Ara
«Els escrits de Natalia Ginzburg es manifesten amb sobrietat i delicadesa.»
Qué leer
Portada
Newsletter
Pàgina de crèdits
Sobre aquest llibre
Pròleg de Llucia Ramis
Lèxic familiar
Sobre l'autora
Sobre Llucia Ramis
Volem convidar-lo a subscriure's a la newsletter d'Àtic dels Llibres. Rebrà informació sobre ofertes, promocions exclusives i serà el primer a conèixer les nostres novetats. Només ha de clicar en aquest botó.
1. A l’original: babe, dialecte triestí.
2. A l’original: ciaciare, dialecte triestí.
3. A l’original: col, dialecte milanès.
4. A l’original: L’è le, dialecte milanès.
5. A l’original: Barbison, dialecte milanès.
6. A l’original: Mi e ti doman matina, dialecte milanès.
7. A l’original: Ti te vedet quel pan lí? L’è tutta barite, dialecte milanès.
8. A l’original: Mi e ti che sem la chimica, de cosa spussa l’acido solfidrico? El spussa de pet. L’acido solfidrico el spussa de pet, dialecte milanès.
9. A l’original: Cà, dialecte.
10. A l’original: E cossa g’avevate a pranzo, risi o pasta?, dialecte triestí.
11. A l’original: Bon che non avevate risi, perché sennò chissà che lungui ch’el diventava, dialecte.
12. A l’original: Quela tosa lí la sposerà un gasista, dialecte milanès.
13. A l’original: Dis no che son i dent, dialecte milanès.
14. A l’original: Tuti i dí ghe ghe n’è una, tuti i dí ghe ghe n’è una, la Drusilla ancuei l’a rompú gli ociaidialecte milanès.
15. A l’original: Bepo fachin, dialecte triestí.
16. A l’original: Il xè fresco, dialecte triestí.
17. A l’original: Cossa gà oggi la nostra Rosina, che no la xè del suo solito umor?, dialecte triestí.
18. Òpera d’Alberto Franchetti amb llibret de Gabriele d’Annunzio.
19. Forma dialectal milanesa de Filippetto.
20. Dante Alighieri, Divina Comèdia, Infern, XV, 65-66 (trad. de Joan Francesc Mira, Barcelona, Proa, 2000).
21. Giulio Einaudi.
22. I divoratori, novel·la de l’escriptora italiana Annie Vivanti (1868-1942).
Cada família és el món. No un món, sinó la humanitat sencera. Qui entén la pròpia família és capaç d’entendre-ho tot.
Les històries que s’han anat explicant a casa, al llarg dels anys, formen part de la mateixa cartografia de mobles, llibres, fotos i objectes polsegosos a l’aparador, rellotges de paret. Fa tant de temps que aquelles coses són allà, que tu ni tan sols les veus. Construeixen un univers domèstic en el qual un és capaç de reconèixer velles constel·lacions que determinaren identitats, potser arran d’una astrologia de forces verbals. Les paraules i expressions rescatades, ara de la boca d’una tia, ara del teu pare, i que et faran riure tot d’una que les sentis i reconeguis en els teus fills, formen un mapa on saps situar-te i on us retrobau quan us veieu, als dinars de Nadal, per exemple.
«Si l’he sentida de vegades, aquesta història!». Ens sabem aquelles anècdotes de memòria, perquè l’àvia les repeteix un cop rere l’altre, com si tengués por de perdre l’estructura correcta de les frases i dels records. Els seus fills les hereten i n’afegeixen de noves. Es barallen en explicar-les, perquè no tots les visqueren igual. I mentre uns diuen que, quan eren petits, un llamp va entrar per la finestra de la cuina i els va fer tanta por que el tio Miquel va amagar-se sota el llit i es va pixar damunt, el tio Miquel contesta que no és vera, que no pot ser, perquè justament aquell dia ni tan sols hi era, que se n’havia anat de colònies. La discussió passa com una tempesta d’estiu. I aquelles paraules i expressions romanen allà, lleugeres i eternes, com l’aire que ens permet viure.
Vaig llegir Lèxic familiar fa deu anys. Era la primera vegada que llegia Natalia Ginzburg. I vaig pensar que en el seu text hi era tot. Així de simple. Feia d’eco de les veus que ella sempre va sentir, amb el mateix to, de vegades sorneguer, i que deien molt més del que verbalitzaven. Jugava a retratar un entorn —família jueva i antifeixista de classe mitjana—, a escriure la crònica d’un temps —la Itàlia de Mussolini—, conscient que la memòria fa trampes. La d’un mateix i la dels altres. Per això ella deia que aquest llibre, en què només hi ha escrit el que recorda, s’ha de llegir com una novel·la.
Què hi ha de realitat i en quin moment comença la ficció? És la gran pregunta de la literatura, o fins i tot és la qüestió principal que la motiva. Però, en tot cas, la veritat és una altra cosa. La veritat rau en l’olor de guix i plastilina que feia la classe a l’escola; en les partícules de pols que suraven a la teva habitació a les cinc de l’horabaixa i ballaven amb el sol que es filtrava per la ranura de les persianes; en aquell vocabulari íntim, bromes internes, que tens amb la teva parella i que també vares tenir amb els teus germans, encara que en fos un altre; un llenguatge propi, només vostre, al marge de tothom i que, per molts anys que passin, únicament enteneu vosaltres.
Ginzburg coneix aquell codi. Diu que entram en l’adolescència quan començam a desentranyar les converses dels adults. Però és capaç de rescatar les paraules en estat pur, sense dobles sentits, de la infantesa. Et fa recobrar aquells perfums que creies oblidats, la senzillesa transcendental dels moments anodins: acudits de sobretaula, una mala traducció còmica que mai no vares corregir a algú, perquè aquella reiteració en l’error et resultava entranyable, un accent característic. De sobte, Ginzburg et recorda que te n’havies oblidat, de tot això. I et poses a fer inventari, tu també, del que ha estat la teva vida.
Inventari, sí, sense floritures. Conscient que no som només el que diem, sinó que també ens identifica la manera que tenim de dir les coses, conscient també del valor i del matís de cada mot, ella cerca l’exactitud. Això és: sense perdre’s en sentimentalismes. Descriu amb paraules nues, crues, més precises que precioses, tant les situacions dures com les tendres. No s’enamora del seu marit, a qui tracta amb una ironia incisiva, i amb qui, en arribar a Roma, creu que podria ser feliç. Però morirà torturat a la presó, després de dirigir un diari clandestí el 1944, en plena ocupació alemanya. Sí que mereixerà el seu plany Cesar Pavese en suïcidar-se, i aquell somriure maligne que conservava només per als amics.
Potser justament és en parlar de Pavese, que Ginzburg deixa anar una mica d’aquell aire contingut amb què respira el text. I potser aquesta contenció té a veure amb l’educació estricta que Ginzburg va rebre del seu pare.
Lèxic familiar em va canviar la vida, i la raó és tan senzilla i tan potent com el mateix llibre. En llegir-lo vaig entendre que escriure és això.
Una nit vaig sentir que la mare parlava amb algú a l’avantsala i que obria l’armari dels llençols. Per darrere de la porta de vidre passaven ombres.
A la nit vaig sentir tossir a l’habitació del costat. Era l’habitació reservada per a en Mario quan venia els dissabtes, però no podia ser ell, perquè no era dissabte, i a més semblava la tos d’un home vell i gros.
Quan la mare va venir a la meva habitació l’endemà al matí, em va dir que hi havia dormit un tal Paolo Ferrari, que estava cansat, vell i malalt, que tenia tos i que no se li havien de fer massa preguntes.
Don Paolo Ferrari era al menjador bevent te. En veure’l vaig reconèixer en Turati, que havia vingut una vegada al carrer Pastrengo. Però com que m’havien dit que es deia Paolo Ferrari, vaig creure per obediència que era al mateix temps en Turati i en Ferrari. I novament, la veritat i la mentida es van tornar a barrejar dins meu.
En Ferrari era vell, gran com un ós i una barba gris tallada en rodó. Portava el coll de la camisa molt ample i la corbata lligada com si fos una corda. Tenia les mans petites i blanques, i fullejava una recopilació de poemes de Carducci enquadernada en vermell.
Després va fer una cosa molt estranya. Va agafar el llibre a la memòria de l’Anna Kuliscioff i hi va escriure una llarga dedicatòria a la meva mare. Va firmar així: «Anna i Filippo». Jo, cada cop estava més confosa. No entenia com podia ser l’Anna i en Filippo a la vegada, si, segons deien, era en Paolo Ferrari.
Els meus pares semblaven molt contents que ell fos allà. El pare no esbroncava ningú i tothom parlava fluixet.
Tan bon punt sonava el timbre en Paolo Ferrari corria pel passadís i es refugiava a l’habitació del fons. Normalment eren en Lucio o el lleter, perquè aquells dies no venia ningú més a casa.
Corria pel passadís, intentant anar de puntetes, una enorme ombra d’ós a les parets.
La Paola em va dir: «No es diu Ferrari. És en
Turati. Ha de fugir d’Itàlia. Està amagat. No ho diguis a ningú, ni tan sols a en Lucio».
Vaig jurar no dir-ne res a ningú, ni tan sols a en Lucio, però quan venia a jugar amb mi em moria de ganes d’explicar-li-ho.
Però en Lucio no era gens curiós. I quan jo començava a preguntar-li coses de casa seva sempre em deia que era una tafanera. Tots els Lopez eren molt reservats i no els agradava explicar coses de la seva família. Nosaltres mai no sabíem si eren rics o pobres, quants anys feia la Frances, ni què havien menjat aquell dia.
En Lucio em va dir amb indiferència: «A casa teva hi ha un home amb barba que se’n va de la sala quan arribo jo». «Sí, en Paolo Ferrari!», li vaig dir. Estava desitjant que em fes més preguntes, però en Lucio no em va preguntar res més i es va posar a donar cops de martell a la paret per penjar-hi un quadret que havia fet ell i que m’havia regalat. Era un quadret que representava un tren. En Lucio era un apassionat dels trens des de molt petit, i sempre donava voltes per l’habitació bufant i esbufegant com una locomotora. A casa tenia un gran tren elèctric que li havia enviat el seu oncle Mauro des de l’Argentina.
«No donis tants cops de martell! És vell, està malalt, està amagat! No se l’ha de molestar!», li vaig demanar.
«A qui?» «A en Paolo Ferrari!»
«Veus el tènder? —va preguntar en Lucio—. Has vist que també he pintat el tènder?».
En Lucio sempre parlava del tènder, i jo ara m’avorria amb ell. Tot i que teníem la mateixa edat, em semblava més petit.
Tanmateix, mai no volia que marxés. Quan venia la Maria Buoninsegni a buscar-lo, em desesperava i li demanava que el deixés quedar-se una mica més.
La mare ens feia baixar a tots dos a la plaça amb la Natalina mentre esperàvem la Maria Buoninsegni. Deia: «Així us toca una mica l’aire». Però jo sabia que ho feia perquè la Maria Buoninsegni no es trobés en Paolo Ferrari pel passadís.
Al mig de la plaça hi havia un rectangle d’herba amb alguns bancs. La Natalina s’asseia en un d’ells balancejant les seves curtes cames de peus llargs; i en Lucio, bufant i esbufegant, feia el tren al voltant de la plaça.
Quan arribava la Maria Buoninsegni amb la seva guineu, la Natalina es desfeia en amabilitats i somriures, ja que li tenia una gran veneració. Però la
Maria Buoninsegni quasi ni se la mirava, i es posava a parlar amb en Lucio en el seu toscà refinat i rebuscat. Li feia posar el jersei perquè li semblava que estava tot suat.
Crec que en Paolo Ferrari es va quedar a casa nostra uns vuit o deu dies. Van ser uns dies estranyament tranquils. Jo sentia parlar sempre d’una llanxa motora. Una nit vam sopar aviat, i vaig comprendre que en Paolo Ferrari havia de marxar. Durant aquells dies havia estat sempre alegre i serè, però aquella nit se’l veia neguitós i es rascava la barba.
Després van venir dos o tres homes amb gavardina. Jo només coneixia l’Adriano, que començava a perdre cabells i ara tenia el cap gairebé calb, quadrat i envoltat de rínxols encrespats i rossos. Aquella nit la seva cara i els seus pocs cabells semblaven haver estat assotats per un cop de vent. Tenia la mirada espantada, animada i alegre. Li vaig veure aquella mirada dues o tres vegades a la meva vida. Era la de quan ajudava algú a escapar, de quan hi havia perill i calia portar alguna persona a algun lloc segur.
En Paolo Ferrari, mentre l’ajudaven a posar-se l’abric al rebedor, em va dir: «No diguis mai a ningú que he estat aquí». Va sortir amb l’Adriano i amb els altres homes amb gavardina i no el vaig tornar a veure mai més, perquè va morir a París uns quants anys més tard.
L’endemà, la Natalina va preguntar a la mare: «Amb aquella barca, a aquestes hores ja deu haver arribat a Còrsega, oi?».
El pare, quan va sentir aquestes paraules, es va enfadar amb la mare: «T’has anat a confiar a aquesta dement de la Natalina! És una dement! Farà que ens tanquin a tots a la presó!».
«No, Beppino! La Natalina ha entès perfectament que no n’ha de dir res!».
Més tard va arribar una postal des de Còrsega amb records d’en Paolo Ferrari.
Els mesos següents vaig sentir dir que en Rosselli i en Parri, que havien ajudat a escapar en Turati, havien estat detinguts. L’Adriano encara estava lliure, però en perill, deien. Probablement, vindria a casa a amagar-se.
L’Adriano, efectivament, es va amagar a casa nostra durant uns quants mesos, i dormia a la cambra d’en Mario, la mateixa on havia dormit en Paolo Ferrari. En Paolo Ferrari estava sa i estalvi a París, però ara a casa ja s’havien cansat de dir-li Ferrari i l’anomenaven pel seu nom de veritat. La mare recordava: «Que n’era de simpàtic! Com m’agradava tenir-lo aquí!».
L’Adriano no va ser detingut i va marxar a l’estranger. Ell i la meva germana s’escrivien perquè s’havien promès. El vell Olivetti va venir a veure els pares per demanar la mà de la meva germana per al seu fill. Va venir d’Ivrea amb la motocicleta, amb una gorra de visera i molts diaris al pit; per protegir-se del vent acostumava a cobrir-se el pit amb diaris. Va demanar la mà de la meva germana, però després es va quedar assegut força estona a la butaca de la nostra sala, jugant amb la barba i explicant-nos coses seves. Ens va parlar de com havia tirat endavant la seva fàbrica amb pocs diners, de com havia educat els fills i de com llegia la Bíblia cada nit abans de dormir.
Després, el pare va renyar la mare, perquè no aprovava aquell casament. Deia que l’Adriano era massa ric i que estava massa obsessionat amb la psicoanàlisi. Tots els Olivetti tenien aquella obsessió. Al pare li agradaven els Olivetti, però els trobava una mica extravagants. Ells, per la seva banda, deien que nosaltres érem massa materialistes, sobretot el pare i en Gino.
Passat un temps, vam comprendre que no ens detindrien, ni a nosaltres ni a l’Adriano, que va tornar de l’estranger i es va casar amb la meva germana Paola, que, només casar-se, es va tallar els cabells. El pare no va dir res, perquè ja no podia dir-li res. Ja no podia dir-li ni manar-li res.
Però al cap de poc temps va tornar a escridassar-la. Ara també escridassava l’Adriano. Li semblava que gastaven massa diners i que anaven massa en cotxe d’Ivrea a Torí.
Quan van tenir el primer fill, els criticava la manera de cuidar-lo, deia que el nen havia de prendre més el sol, que si no es tornaria raquític. «El faran tornar raquític! —cridava a la mare—. No el posen al sol! Digue’ls que el posin al sol!».
A més, quan el nen es posava malalt, tenia por que el portessin als curanderos. L’Adriano no creia gaire en els metges, i una vegada que va tenir un atac de ciàtica va anar a un búlgar perquè la hi curés mitjançant la imposició de mans. Després va preguntar al pare si coneixia aquell búlgar. El pare no sabia res d’aquell búlgar i els massatges aeris l’enfurismaven. «Deu ser un xarlatà! Un curandero!». I quan el nen tenia una mica de febre es preocupava: «No el deuen portar al curandero aquest, oi?».
Aquell nen, en Roberto, li agradava molt. El considerava molt guapo i reia en veure’l, perquè el trobava idèntic al vell Olivetti. «Sembla que estigui veient el vell Olivetti! —deia també la mare—. És clavat al vell enginyer!». El pare, de seguida que arribava la Paola d’Ivrea, li demanava: «Explica’m coses del Roberto!».
«El Roberto és molt maco!», deia sempre. La Paola va tenir després una nena, però a ell no li agradava. Quan li portaven perquè la veiés, quasi no se la mirava. Deia: «És més guapo en Roberto!». Llavors la Paola s’ofenia i feia mala cara. I ell, quan ella ja havia marxat, deia a la mare: «Has vist que burra que és la Paola?».
Quan la Paola es va casar, la mare plorava sovint perquè ja no la tenia a casa. La mare i la Paola estaven molt unides i s’explicaven sempre moltes coses. La mare, a mi, no m’explicava res, perquè em considerava petita, i a més deia que jo «li donava poc cordill». Jo llavors encara anava a l’escola i ja no m’ensenyava aritmètica. I tot i que continuava sense entendre l’aritmètica, ella ja no em podia ajudar perquè no la recordava.
«No dona corda! No parla!», deia la mare de mi. L’única cosa que podia fer amb mi era portar-me al cinema, però jo no sempre acceptava les seves invitacions.
«No sé què farà la meva cap! Ara veuré què vol fer la meva cap!», deia la mare quan parlava amb les seves amigues per telèfon. Sempre em deia “la seva cap” perquè jo era qui decidia què faríem a la tarda i si l’acompanyaria o no al cinema.
«M’avorreixo —deia la meva mare—. Ja no tinc res a fer, ja no hi ha res per fer en aquesta casa. Ha marxat tothom. M’avorreixo!».
«T’avorreixes —li responia el pare— perquè no tens vida interior».
«El meu Mariolino! —exclamava la mare—. Com a mínim avui és dissabte i vindrà el meu Mariolino!».
En Mario venia quasi tots els dissabtes. Obria la maleta damunt del llit de la cambra on havia dormit en Paolo Ferrari, en treia amb molta cura el seu pijama de seda, els sabonets i les plantofes marroquines. Sempre tenia coses noves i boniques, i vestits de tela anglesa molt elegants. «Tota de llana, Lidia», recordava la mare tocant la tela d’aquells vestits. I deia: «Tu també tens la teva robeta», imitant la meva tia Drusilla, que acostumava a dir-ho.
En Mario encara deia «el bac del cal del mal» mentre s’asseia una estona amb mi i la mare a la sala i s’acariciava la mandíbula. Però de seguida anava cap al telèfon, i parlant en veu baixa, concertava cites misterioses. «Adéu, mamà», se sentia des del rebedor, i ja no el tornàvem a veure fins a l’hora de sopar.
En Mario poques vegades duia els amics a casa, i quan venien no els feia passar a la sala, sinó que es tancava amb ells a l’habitació. Aquells amics seus eren homes d’aspecte decidit i enfeinat, i en Mario ara també tenia aquest aspecte. Semblava com si només pensés a obrir-se camí en el món dels negocis i no li interessés res més. Ja no era amic d’en Terni, i ja no llegia Proust ni Verlaine. Només tenia llibres d’economia i finances. Passava les vacances a l’estranger, en creuers i viatges. Ja no venia amb nosaltres d’estiueig, sinó que se n’anava pel seu compte, i de vegades, ni tan sols sabíem on era. «On deu ser en Mario? —preguntava el pare quan feia un temps que no escrivia—. No en sabem res, no sabem quin coi de vida porta! Que n’és, de ruc!».
Però a través de la Paola, vam saber que en Mario anava sovint a Suïssa, no per esquiar, no s’havia tornat a posar els esquís d’ençà que va marxar de casa. A Suïssa tenia una amant molt prima que no pesava més de trenta-cinc quilos, perquè a ell només li agradaven les dones molt primes i elegants. La Paola ens explicava que aquella noia es banyava dues o tres vegades al dia, igual que en Mario, que no feia res més que banyar-se, afaitar-se i perfumar-se amb aigua de lavanda. Sempre per por d’anar brut i fer pudor. Tot li feia fàstic, una mica com a l’àvia, i quan la Natalina li servia cafè, agafava la tassa i la mirava detingudament per veure si estava ben esbandida.
La mare deia d’ell de tant en tant: «M’agradaria que es casés amb alguna noia meravellosa!». I el pare s’enfadava: «Res de casar-se! Només faltaria! No vull de cap manera que en Mario es casi!».
L’àvia es va morir i tots vam anar a Florència al funeral. Va ser enterrada allà, al panteó familiar, amb l’avi Parente, la «pobreta Regina» i totes les altres Margherites i Regines.
El pare, ara, quan l’esmentava, deia «la meva pobreta mare», i ho deia en un particular to d’afecte i commiseració. Mentre vivia l’havia tractada sempre com una estúpida, com a tots nosaltres, d’altra banda, però, ara que havia mort, els seus defectes li semblaven innocents, puerils i mereixedors de pietat i compassió.
L’àvia ens va deixar mobles en herència. El pare deia que eren «mobles de molt valor», però a la mare no li agradaven. No obstant això, la dona d’en Gino, la Piera, també va dir que eren uns mobles preciosos, i la mare es va quedar una mica sorpresa, perquè es refiava molt d’ella i, segons deia, la Piera hi entenia molt en mobles. Però la mare els trobava unes baluernes. Hi havia unes butaques de fusta negra plena de foradets i amb uns caps d’elefant als braços que l’avi Parente havia fet portar de l’Índia. També hi havia unes cadiretes negres i daurades, crec que eren xineses, una muntanya d’objectes decoratius i de porcellanes, i plata i plats amb un escut, que havien pertangut en una altra època als nostres cosins Dormitzer. A aquests cosins els havien donat el títol de barons perquè havien deixat diners a en Francesc Josep.
Quan l’Alberto venia de l’internat durant les vacances, la mare sempre tenia por que s’emportés alguna cosa al mont de pietat. Per això va fer construir una vitrina que es podia tancar amb clau, i hi va posar totes aquelles petites porcellanes. Però deia que aquells mobles de la meva àvia no s’adaptaven a casa nostra, que feien nosa i que no hi quedaven bé.
«Són mobles —repetia cada dia— que desentonen al carrer Pallamaglio».
Llavors el pare va decidir que ens canviaríem de casa. Vam anar a viure a l’avinguda Re Umberto, a una casa baixa i més aviat vella que donava als vials del carrer. La nostra vivenda era a la planta baixa. La mare estava contenta de tornar a viure en una planta baixa, perquè així se sentia més a prop del carrer i podia entrar i sortir sense haver de pujar i baixar escales. «Fins i tot puc sortir —afirmava— sense barret». El seu somni era sortir sempre sense barret, però el pare li ho tenia prohibit. «Però a Palermo —deia la mare— sempre sortia sense barret!». «A Palermo, a Palermo! —contestava el pare—. D’això fa quinze anys! Mira la Frances! La Frances mai no surt sense barret!».
L’Alberto va deixar l’internat i va venir a Torí a examinar-se per treure’s el títol del liceu. Va fer uns bons exàmens i va aprovar amb unes notes òptimes. A casa ens vam quedar estupefactes. «Veus, Beppino, ja t’ho deia jo! —va recordar la mare—, ja veus que quan vol estudia!».
«I ara? —va preguntar el pare—. Què farem ara amb ell?».
«Però què fareu vosaltres amb l’Alberto?», va dir la mare, imitant la tia Drusilla que sempre li deia això.
La tia Drusilla també tenia un fill que no estudiava, i la mare també li demanava: «Però què fareu amb l’Andrea?». La Drusilla era aquella que deia: «Però tu tens la teva robeta!». Alguns estius venia al mateix lloc on anàvem nosaltres. Llogava una casa a prop de la nostra, i llavors ensenyava a la mare la roba del seu fill i deia: «Saps què? L’Andrea també té la seva robeta». La Drusilla, només arribar a la muntanya, anava a l’estable on venien llet i els proposava: «Estaria disposada a pagar una mica més, però voldria que em portessin la llet una mica abans que als altres». Al final li portaven a la mateixa hora, però li cobraven més cara.
«Però, què fareu vosaltres amb l’Alberto?», va repetir la mare tot aquell estiu. Aquell any la Drusilla no hi era perquè feia temps que havia perdut el costum de venir amb nosaltres a la muntanya. Però la mare sentia el ressò de la seva veu. Quan ho van preguntar a l’Alberto, va respondre que estudiaria medicina.
Ho va dir arronsant les espatlles, entre indiferent i resignat. L’Alberto era un noi alt, prim, ros i amb el nas llarg. Tenia molt èxit amb les noies. Quan la mare li remenava els calaixos per veure si hi trobava les paperetes del mont de pietat, sempre hi trobava un munt de cartes i fotografies de noies.
Ja no veia en Pestelli, que s’havia casat; i tampoc en Pajetta, que després de sortir del reformatori havia estat detingut novament i, després de ser processat al Tribunal Especial, havia estat enviat a la presó de Civitavecchia. Ara tenia un amic que es deia Vittorio. «Aquest Vittorio —opinava la mare— és un noi fantàstic. Tan estudiós! És de molt bona família! L’Alberto és una guineu, però sap escollir els seus amics!». L’Alberto ja tenia el diploma del liceu, però en el llenguatge de la mare continuava sent «un delinqüent» i «un cràpula» (això darrer no sé gaire què significava).
«Brètol! Pocavergonya!», cridava el pare a la nit quan l’Alberto tornava. I s’havia acostumat tant a escridassar-lo així, que l’escridassava fins i tot quan, per casualitat, tornava d’hora—. «Però on redimoni has estat fins aquestes hores?».
«He anat un moment a acompanyar un amic», contestava sempre l’Alberto amb una veu fresca, riallera i lleugera.
L’Alberto anava darrere de les modistes, però també de les noies de bona família. Anava darrere de totes les noies, li agradaven totes. I com que era alegre i amable, festejava per alegria i amabilitat, fins i tot les noies que no li agradaven. Es va matricular a medicina, i el pare se’l trobava a l’aula d’anatomia. No li agradava gens trobar-se’l allà al davant. Una vegada que l’aula estava a les fosques perquè el pare estava passant unes diapositives, va veure una cigarreta encesa en la foscor.
«Qui està fumant? —va cridar—. Qui és l’animal que s’ha posat a fumar?».
«Sóc jo, papà», va respondre la coneguda veu lleugera. I tothom va esclafir a riure.
Quan l’Alberto tenia un examen, el pare es posava d’un humor pèssim des de bon matí.«Em farà quedar fatal! No ha estudiat gens!», deia a la mare. «Espera, Beppino! —contestava ella—. Espera! Encara no ho sabem».
«Ha tret un deu», deia la mare al pare.
«Un deu? —S’enfadava—. Un deu! Li han posat perquè és el meu fill! Si no fos el meu fill, l’haurien suspès!». I es posava més nerviós que mai.
Amb el temps l’Alberto va arribar a ser un metge molt bo, però el pare mai no en va estar gaire convençut. I quan la mare o algun de nosaltres no es trobava bé i demanàvem que ens visités l’Alberto, el pare feia aquells tronadors riures seus: «L’Alberto! Què voleu que sàpiga, l’Alberto!».
L’Alberto i el seu amic Vittorio passejaven per l’avinguda Re Umberto.
En Vittorio tenia els cabells negres, les espatlles quadrades i la barbeta ampla i prominent. L’Alberto tenia els cabells rossos, un nas llarg i la barbeta curta i fugissera. L’Alberto i en Vittorio parlaven de noies, però també parlaven de política perquè en Vittorio era un conspirador polític. L’Alberto no semblava gens interessat en la política. No llegia els diaris, mai no expressava les seves opinions i no intervenia mai en les discussions que continuaven esclatant de tant en tant entre en Mario i el pare. Tanmateix, se sentia atret pels conspiradors. Des de l’època d’en Pajetta, quan ell i en Pajetta anaven amb pantalons curts, s’havia sentit atret per la conspiració, però sense prendre-hi part en absolut. Li agradava ser amic i confident dels conspiradors.
Quan el pare veia l’Alberto i en Vittorio per l’avinguda els saludava amb un fred moviment de cap. Ni s’imaginava que aquell parell poguessin ser, l’un, el conspirador i, l’altre, el seu confident. D’altra banda, les persones que acostumava a veure en companyia de l’Alberto li inspiraven un menyspreu suspicaç. I, a més, el pare no pensava que encara poguessin existir conspiradors a Itàlia, creia que ell era un dels pocs antifeixistes que quedaven. Els altres eren els que acostumava a veure a casa de la Paola Carrara, aquella amiga de la mare que havia estat, com ella, amiga de l’Anna Kuliscioff. «Aquesta nit —deia el pare a la mare— anem a casa dels Carrara. Hi haurà en Salvatorelli». «Que bé! —responia la mare—. Tinc curiositat per veure què diu en Salvatorelli!».
Després d’haver passat el vespre en companyia d’en Salvatorelli al saló de la Paola Carrara (ple de nines, perquè es dedicava a fabricar-les per a una obra de beneficència de què s’ocupava), els pares se sentien una mica consolats, tot i que no s’hi hagués dit res de nou. Molts dels amics dels meus pares s’havien fet feixistes, o com a mínim no eren tan obertament ni declaradament antifeixistes com ells haurien volgut, amb la qual cosa i amb el pas dels anys, cada vegada se sentien més sols.
Pel pare els únics antifeixistes que quedaven al món eren en Salvatorelli, els Carrara i l’enginyer Olivetti, els quals compartien amb ell records de l’època d’en Turati i d’una altra manera de viure que semblava haver desaparegut de la terra. Pel pare, estar en companyia d’aquestes persones significava respirar aire pur. També hi havia en Vinciguerra, en Bauer i en Rossi, encarcerats des de feia un any per haver conspirat en altres temps contra el feixisme. El pare pensava en ells amb veneració i pessimisme, perquè creia que no en sortirien mai. També hi havia els comunistes, però el pare no en coneixia cap, tret d’aquell Pajetta a qui recordava amb pantalons curts, que associava a les faltes de l’Alberto i que li semblava un aventurer petit i recelós. En qualsevol cas, en aquell temps el pare no tenia una opinió gaire definida respecte als comunistes. No pensava que hi hagués nous conspiradors entre les generacions més joves, i si hagués sospitat que n’hi podia haver, li haurien semblat uns bojos. Segons ell, contra el feixisme no hi havia res a fer, absolutament res.
Quant a la mare, era optimista per naturalesa, i esperava un bon cop de mà. Confiava que un dia algú «fes» caure Mussolini d’alguna manera. I sortia al matí dient: “Vaig a veure si el feixisme encara continua dret. Vaig a veure si han fet caure Mussolini». Recollia al·lusions i rumors a les botigues i portava presagis animosos. Explicava al pare durant el dinar: «En l’ambient es nota un gran descontentament. La gent ja no pot més». «Qui t’ho ha dit?», cridava el pare. «M’ho ha dit el verdulaire», responia la mare. I el pare bufava amb un gran menyspreu.
La Paola Carrara rebia setmanalment el Zurnàl de Zenève (així és com pronunciava el francès). A Ginebra tenia la seva germana Gina i el seu cunyat Guglielmo Ferrero, exiliats des de feia anys per motius polítics. La Paola Carrara viatjava de tant en tant a Ginebra. Però de vegades li retiraven el passaport, i llavors no podia anar a casa de la Gina. «M’han retirat el passaport! No puc anar a casa de la Gina!». Però després l’hi restituïen i podia marxar, i al cap d’uns quants mesos tornava plena d’esperança i de notícies tranquil·litzadores. «Mira, mira què m’ha dit en Guglielmo! Mira què m’ha dit la Gina!». La mare, quan volia alimentar el seu propi optimisme, se n’anava a casa de la Paola Carrara. Però, de vegades, la trobava tota emmurriada a la sala, a la penombra i plena de perletes, postals i nines. O bé li havien retirat el passaport o no li havia arribat el Zurnal de Zèneve i ella pensava que l’hi devien haver intervingut a la frontera.
En Mario va deixar la feina a Gènova, s’havia posat d’acord amb l’Adriano i va entrar a l’Olivetti. El pare, en el fons, se’n va alegrar, però al principi es va enfadar perquè tenia por que l’hi haguessin col·locat pel fet de ser el cunyat de l’Adriano i no per mèrits propis.
La Paola ara tenia casa a Milà. Havia après a conduir i anava i venia de Torí, Milà i Ivrea amb cotxe. El pare ho desaprovava perquè li semblava que mai no s’estava quieta en un lloc. D’altra banda, cap dels Olivetti no estaven mai quiets en un lloc i sempre estaven ficats al cotxe. El pare ho desaprovava.
Així, doncs, en Mario se’n va anar a viure a Ivrea. Va llogar una habitació i passava les tardes amb en Gino discutint de problemes de la fàbrica. Amb en Gino sempre havia tingut una relació freda, però en aquell període van estrènyer l’amistat. Tanmateix, en Mario, a Ivrea, s’avorria mortalment.
En Mario havia fet un viatge a París durant l’estiu. Havia anat a veure en Rosselli i li havia demanat que el posés en contacte amb els grups de Justícia i Llibertat de Torí. De cop i volta havia decidit fer-se conspirador.
A Torí, hi venia els dissabtes. Continuava sent igual de misteriós i meticulós penjant els vestits a l’armari i col·locant els pijames i les camises de seda als calaixos. Parava poc per casa, es posava la gavardina amb aire decidit i enfeinat, sortia i no en sabíem res.
Un dia el pare el va veure a l’avinguda Re Umberto amb un que coneixia de vista, un tal Ginzburg. «Què deu fer, en Mario, amb aquest Ginzburg?», preguntava a la mare. La mare ja feia temps que estudiava rus «per no avorrir-se», i amb la Frances rebia classes de la germana d’en Ginzburg. «En Ginzburg és un home —afirmava la mare— molt culte i molt intel·ligent, i fa unes traduccions del rus bellíssimes». «Però és molt lleig —li va contestar el pare—. Ja se sap, els jueus són tots molt lletjos». «I tu? —li va retreure la mare—. Que no ets jueu, tu?».
«De fet, jo també soc lleig», li va respondre el pare.
La relació entre l’Alberto i en Mario continuava sent molt freda. Entre ells no esclataven aquelles antigues baralles furibundes i salvatges, però no es parlaven mai, i quan es trobaven al passadís no se saludaven. En Mario feia una ganyota de menyspreu quan algú mencionava l’Alberto.
Però ara en Mario coneixia en Vittorio, l’amic de l’Alberto. I un dia que en Mario i l’Alberto es van trobar a l’avinguda en Ginzburg i en Vittorio, en Mario els va convidar tots dos a casa a prendre el te.
Aquell dia la mare es va alegrar molt, perquè va veure l’Alberto i en Mario junts i que, a més, tenien els mateixos amics. Li semblava que haguessin tornat a l’època del carrer Pastrengo, quan venien els amics d’en Gino i la casa sempre estava plena de gent.
La mare, a part de les classes de rus, rebia classes de piano. Les hi donava un professor que li havia recomanat una tal senyora Donati, que havia començat a estudiar piano ja de gran. La senyora Donati era alta, gran, guapa i amb els cabells blancs, i també estudiava pintura a l’estudi d’en Casorati. La pintura li agradava encara més que el piano. Idolatrava la pintura, en Casorati, la dona i el seu nen, i també el seu estudi i la seva casa, on de vegades la convidaven a dinar. Volia convèncer la mare que també anés a classes amb en Casorati, però ella s’hi resistia. La senyora Donati li trucava cada dia i li explicava com s’havia divertit pintant. «Però tu —deia la senyora Donati a la mare—, tu no sents el colors?». «Sí —contestava la mare—, em sembla que sento els colors». «I els volums —continuava la senyora Donati—, sents els volums?».
«No». «Però els colors! Els colors sí que els sents!».