Cover

Illustration

Jordi de Manuel (Barcelona, 1962) és doctor en Biologia i professor. Ha publicat reculls de contes i relats, així com diverses novel·les per a adults, infants i joves. És creador de la saga de novel·les i narracions de l’inspector Marc Sergiot. Tres somnis blaus (2000, premi Valldaura), Cels taronges (2001, premi Ciutat de Mollerussa), Cabells porpres (2003, premi Pere Calders), L’olor de la pluja (2006), El raptorde gnoms (2007), Mans lliures (2009, Premi Ictineu 2010), La mort del corredor defons (2013), Mans negres (2017) i Foc verd (2016), publicada a la col·lecció crims.cat. A La barrera recupera la caporal Lídia Sánchez i l’agent Pau Ribó, mossos d’esquadra que ja havien aparegut en altres novel·les.

www.jordidemanuel.cat

 

Gaspar Garín s’encarrega d’apujar i abaixar la barrera del Port Fòrum de la ciutat de Barcelona. És una feina tranquil·la i li agrada el torn de nit. Per això li criden l’atenció els moviments estranys que hi ha al moll D i l’home amb la cicatriu al front que n’entra i surt amb un tot terreny a altes hores dela matinada. Quan el company del torn de dia li explica que ha passejat una parella de mossos pel port fent preguntes, no se sorprèn gens. Era d’esperar. A partir d’aquell moment, el vigilant estarà al’aguait, és evident que al moll D en passa alguna i fa molt mala espina. El que no sap Gaspar Garín és que la caporal Lídia Sánchez i l’agent Pau Ribó treballen en l’Operació Amnèsia, que situa el Port Fòrum en l’eix calent i essencial del cas: substàncies de submissió química, cobdícia i abús de les persones més vulnerables acaben confluint en un crim inimaginable. Jordi de Manuel ens ho exposa a La barrera, una història poc corrent i que, de ben segur, us posarà la pell de gallina.

LA BARRERA

GENER 2019

 

 

 

Illustration

Per a Josep Forment, sempre al nostre costat

© Jordi de Manuel, 2019
(Drets d’edició negociats a través d’Asterisc Agents)
© de la present edició: Editorial Alrevés, 2019

Director de la col·lecció: Àlex Martín Escribà
Disseny de la col·lecció: Mauro Bianco

CRIMS.CAT forma part de
l’Associació d’Editorials Independents Llegir en Català
Editorial Alrevés S.L.
Passeig de Manuel Girona, 52 5è 5a • 08034 Barcelona
crims@crims.cat • info@alreveseditorial.com

ISBN: 978-84-17077-81-5
Codi IBIC: FF
Producció de l'ebook: booqlab.com

Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del «Copyright», la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant el lloguer o el préstec públics. La infracció dels drets mencionats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (Art. 270 i següents del Codi Penal). Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Pot contactar amb CEDRO a través del web www.conlicencia.com o per telèfon al 91 702 19 70 / 93 272 04 47.

LA BARRERA

JORDI DE MANUEL

 

 

 

 

Illustration

crims.cat

Es diu crims.cat i és una col·lecció de novel·la criminal en llengua catalana, amb voluntat d’englobar tot tipus d’etiquetes i subgèneres: negre, policíac, espionatge, detectivesc, enigma...

L’empenta, a càrrec de l’editorial Alrevés, ens sembla de prou importància per prendre’ns seriosament la iniciativa: sis títols l’any, on es combinen autors de casa amb noms estrangers europeus de ressò i prestigi que avui són desconeguts en totes les llengües de l’Estat.

Així doncs, omplim un gran buit dins del mercat editorial en llengua catalana. Ara que ja és extensament reconegut l’èxit d’aquestes històries dins i fora de les nostres fronteres, cal unir esforços en la nostra llengua per intentar evitar la dispersió editorial que viuen tots els autors que cultiven allò que Raymond Chandler va anomenar «el simple art de matar». Simple o no, creiem que és el moment idoni per acontentar totes aquelles veus que reclamen des de fa un grapat d’anys la presència d’una col·lecció nostrada com ho va ser en el seu moment La Cua de Palla.

Per la nostra banda, sempre ens proposem —i esperem que no només es quedi en un propòsit— fer la millor de les seleccions i poder oferir-vos un bon catàleg d’autors reunits en una col·lecció que respon —això sí— a tots els criteris indispensables que caldria tenir presents sempre: un disseny identificador, unes cobertes suggeridores, una numeració i, és clar, una tria coherent de títols.

Amb aquestes aspiracions, us convidem a passar aquesta pàgina i a començar a llegir. Hi trobareu un tipus de lectura, no ho oblideu, que ha delectat esperits de tota mena i de totes les contrades, i que novament ara podem tornar a fer en la nostra llengua.

De manera que ja ho sabeu: si voleu llegir la millor novel·la negra en català, llegiu crims.cat!

Dirigida per Àlex Martín Escribà

A la memòria de Paco Camarasa, que va aconseguir
prestigiar, i gairebé normalitzar, el gènere negre
i criminal al nostre país

L’home és l’animal més cruel.

FRIEDRICH NIETZSCHE

 

 

 

«Burundanga, escopolamina..., burundanga, escopolamina...» Pau Ribó repeteix les dues paraules que més li han costat memoritzar des que és policia. Gairebé a la meitat de la pujada, esbufegant, s’atura i es recolza a la barana de l’entrant triangular de la passarel·la que travessa per dalt el Port Fòrum. Torna a xiuxiuejar les dues paraules. Ha recuperat gairebé l’alè i localitza ràpidament els iots enfonsats. Una proa i una popa, ennegrides, sobresurten de l’aigua; dels altres tres vaixells submergits només pot distingir les siluetes borroses arran de la superfície. La llum del matí imprimeix a l’aigua arcs de Sant Martí de traçat sinuós amb tonalitats iridescents, com si encara hi hagués restes de combustible. S’eixuga la suor que li regalima per la cara, s’agafa a la barana i fa un parell d’exercicis per estirar la musculatura de les cames sense deixar d’observar els iots sota l’aigua. Veu baixar una bicicleta a tot drap. Tot seguit, en direcció contrària, una noia corre pel pendent suau de la passarel·la. Els ulls de l’agent transiten dels vaixells a la noia, i d’aquesta de nou a les embarcacions.

Una balisa de boies blanques, com una cinta policial en l’escena d’un crim, separa els pantalans on hi ha els vaixells enfonsats de la resta d’embarcadors. Al iot que té més a prop, el més gran, hi havia ordinadors calcinats i càmeres de vídeo gairebé foses pel foc. També hi han trobat tres cadàvers carbonitzats que encara no han pogut identificar. Dos d’ells units d’una forma peculiar per dues anelles d’acer.

Una desena de motos aquàtiques pilotades per persones de diferents edats, surten a poc a poc en fila índia des de la dàrsena, tot vorejant la balisa. Els conductors duen armilles salvavides de color groc. Una atracció més per a una ciutat cada cop més agenollada al turisme, pensa el policia.

Pau Ribó es gira, estén els braços, tanca els ulls i respira fondo. Fa visera amb una mà per poder veure l’horitzó refulgent d’una mar platejada, plana. A pocs metres, a la mateixa passarel·la, hi ha el chill-out d’una sala de festes del port. A mà dreta, s’alça una plataforma de plaques solars gegantina. Gira la vista cap a l’oest i albira els edificis grisos del Front Marítim, el nou skyline de la ciutat; cap a l’est s’alça la xemeneia de la central elèctrica, l’edifici de la depuradora i, a tocar de la desembocadura del Besòs, els tres dits imponents de l’antiga incineradora que apunten cap al cel. S’eixuga de nou el front amb el dors de la mà i reprèn la carrera per la rampa. Mira cap endavant. La noia que ha vist fa un minut s’ha convertit en un puntet llunyà.

1

Gaspar Garín es va llevar una mica més tard de les quatre de la tarda. Va alçar un braç, va olorar l’aixella, va arrufar el nas i va decidir no dutxar-se. Va anar al bany i després d’orinar va encarar al mirall els seus ulls d’aire boví. Es va treure el pijama, es va posar uns calçotets bruts que va trobar a terra, va anar cap a la petita cuina i va ficar al forn una pizza quatre estacions congelada, que, acompanyada d’una coca-cola zero, era el seu dinar preferit. La mare —la Carmen— no arribaria de la parada del mercat fins a dos quarts de sis de la tarda. Amb cura de no cremar-se, va arrencar un tros d’embotit de la pizza i el va llançar a l’Ulisses, que estava estarrufat al sofà. Es va tancar a l’habitació amb la pizza i el refresc, i va dubtar si obrir la pàgina porno que acostumava a visitar, o bé jugar a la Play. Finalment va optar per destrossar-se els dits matant terroristes.

Al cap de dues hores, va sentir la mare que entrava al pis i saludava amb tendresa el gat. Pocs segons després, la veu estrident d’ella va interrompre el joc: es queixava que la cuina no estava recollida. Dos minuts més tard, va tornar a sentir els crits d’ella rere la porta de l’habitació: «Segur que no t’has fet el llit!». En sentir el retret de cada tarda, Gaspar va fer una ganyota, es va maganyar amb una mà els testicles, va badallar i va regirar-se sobre els llençols i el pijama brut. Va apagar la Play i va encendre l’ordinador per comprovar si tenia algun missatge. No en tenia cap. Va revisar el correu electrònic per saber què havien penjat en les últimes hores els seus youtubers preferits.

Després de veure els vídeos, a dos quarts de nou en punt del vespre, va obrir la porta de l’habitació, va entrar a la cuina, va deixar el plat brut i la llauna buida a la pica. Va veure, sobre el marbre, un entrepà embolicat en paper d’alumini. El va agafar i hi va acostar el nas. Regalimava oli, i l’olor de tonyina li va provocar basques; feia poc que havia acabat de dinar i no tenia gana. Va rebuscar dins un calaix, va agafar una bossa del súper i va ficar-hi l’entrepà, un plàtan amb la pell embrutida de taques fosques i una ampolla d’aigua que acabava de treure de la nevera. En una altra bossa va ficar un termos amb cafè reescalfat. Va desar-ho tot dins la petita bossa d’esport on duia l’uniforme: la camisa, els pantalons —ben planxats i doblegats— i la gorra amb el logotip de l’empresa de seguretat.

La mare, escarxofada al sofà atrotinat del minúscul menjador, amb el vell Ulisses entre els peus, zapejava davant d’una pantalla plana barata. Combatia la calor estival amb un got d’aigua amb glaçons i una rodanxa de llimona mentre premia sense treva les tecles del comandament del televisor. No s’acabava de decidir entre un concurs i una telenovel·la.

—No m’agrada que posis tot l’oli de la llauna de tonyina a l’entrepà. —Ell, venjant-se dels retrets, li va interrompre el zapeig.

—Un altre dia te’l fas tu, nen —li va retreure ella, sense apartar els ulls dels dos concursants que omplien la pantalla.

Gaspar va serrar les dents. —No suportava que ella li digués nen—. Va prémer amb ràbia la nansa de la bossa fins que se li van emblanquir els artells dels dits.

—Que passis una bona nit al costat del mar..., i no et descuidis el cafè, que si et clapes a la garita et fotran fora d’una patada al cul. —La dona el va acomiadar llançant-li les paraules habituals, va acomodar el gat entre dos coixins del sofà i es va concentrar en el concurs televisiu.

Ell la va mirar amb menyspreu durant un instant. Va fer força amb l’abdomen i va afluixar l’esfínter fins que va expulsar una ventositat.

—Hòstia, nen... —La dona es va remoure al sofà i el va mirar de reüll—. Si el pare, al cel sigui, et pogués veure, estaria orgullós de tu. Ets la seva viva imatge. Oi que sí, Uli? —Va acariciar les orelles del gat.

Gaspar es va acomiadar amb un cop de porta. En sortir el carrer va haver d’aclucar els ulls, el sol no havia acabat de caure. Quan els va obrir, va veure el Lolo i el Justi en un banc del parc amb una birra a la mà.

—Al curro, Gaspi? —va dir el Lolo, burleta.

Els va saludar amb un cop de mentó, amb desgana; si no fos tan covard, no els hauria dedicat ni un gest o, encara millor, els n’hauria llançat un de ben obscè, amb una botifarra i un dit cap a dalt. Detestava que li diguessin Gaspi, però des del primer dia que va posar els peus a l’institut —i d’això en feia molts anys— gairebé tothom li deia així, potser perquè s’havien adonat que li molestava.

Des de casa a la feina, sense parar de caminar, trigava exactament vint minuts. Mai no li havia agradat fer exercici; amb el seu metro vuitanta-set i cent quilos de carn i os, es cansava aviat i se sentia insegur sobre les dues cames; de bon grat hauria anat en moto —una de cilindrada gran—, però la mare tenia pànic a tota mena de vehicles i una fòbia especial als que tenien dues rodes; ella mai no li hauria permès comprar-se una motocicleta.

Va deixar el parc enrere i la seva silueta de pera, estreta d’espatlles i ampla de malucs, va continuar transitant pel carrer de Perpinyà. Poc després va girar a mà esquerra per Ponent fins a la rambla de la Mina. A l’hivern li feia basarda passar per allà quan es feia fosc, però els vespres d’estiu eren especials: la llum ho inundava tot i se sentia més protegit, més segur. Quan va arribar a Llull va enfilar el carrer, a mà esquerra; aviat es veurien les puntes dels pals més alts dels velers. En menys de cinc minuts arribaria al Port Fòrum.

2

Tot i tractar-se d’un dilluns, el briefing de primera hora del matí va ser més llarg que de costum. Parlava el comissari Valls, un fet poc habitual perquè l’home gairebé no sortia mai del despatx. Va començar fent-los saber la confiança que els tenia, va elogiar-los per la feina diària i abnegada i el servei diari que prestaven a la ciutadania. Una xerrameca que feia que tothom deixés d’escoltar-lo tan bon punt començava a parlar. Va informar que el grau d’alerta antiterrorista havia baixat un nivell i va insistir que l’interès prioritari d’aquella setmana era neutralitzar el número més gran de carteristes i lladres als espais públics, sobretot als metros, autobusos i establiments de restauració. Després del discurs, va projectar un breu vídeo dels furts més freqüents a la ciutat: un assortiment d’imatges reals i fictícies, vistes des de diferents plans, que tots els agents coneixien de memòria. Els més espavilats van intuir que rere les paraules i el vídeo hi hauria alguna cosa més. Quan semblava que la sessió havia finalitzat, el comissari Valls va encreuar els braços —un gest que els que el coneixien sabien que precedia a una cosa important— i va fixar els ulls al sostre. Es va fer un silenci expectant: «A la ciutat està creixent un nou delicte», va anunciar abaixant els ulls amb una veu estranyament aflautada; «És greu i està apareixent en diferents barris», va continuar, sense desvelar de què es tractava. «Afecta tant les persones més benestants com les més desvalgudes...», va fer una pausa estudiada, «i estem convençuts que al darrere hi ha un grup criminal organitzat», va aturar el discurs i es va posar les mans rere l’esquena. «Es tracta de l’ús de substàncies que dobleguen la voluntat de les persones, que després no recorden què han fet ni què els han fet», va revelar finalment, impostant encara més la veu. Qui més qui menys havia sentit parlar de la submissió química i de les substàncies amnèsiques, sobretot relacionades amb les pràctiques vexatòries i amb les agressions sexuals. «Al llarg del matí us convocaré a alguns de vosaltres per crear un petit grup que investigui aquests delictes. Obriu bé els ulls, que no se’ns escapi res.» Amb aquestes paraules, el comissari va concloure el briefing matinal d’un dilluns de juliol.

El capità Vila va començar a repartir els recorreguts i les missions a les diferents parelles de Mossos que els tocava patrullar aquell matí. Quan va passar pel costat de l’agent Pau Ribó, el va mirar però no li va lliurar cap assignació. Abans de la reunió, tothom comentava la detenció que havia protagonitzat Ribó dissabte a la nit. Havia estat a prop de l’Arc de Triomf, un lloc on sovintejaven els furts als turistes incauts. Un policia de paisà havia alertat que s’acabava de produir un robatori just per on Sánchez i Ribó circulaven amb el cotxe patrulla. Conduïa ell i va fer una frenada en sec que va estar a punt de provocar una col·lisió múltiple. Pel retrovisor acabava de veure un home jove saltant el mur que separava el passeig de la vorera. El jove s’internava corrent pel carrer del Rec, una de les desembocadures del Born. Si aconseguia arribar a un dels carrerons el perdrien. En sortir del cotxe, malgrat la indumentària que duia, Ribó va fer un esprint prodigiós. Van ser menys de dos-cents metres llisos que van posar a prova les seves condicions físiques: va enfilar la corba a màxima velocitat i quan el presumpte delinqüent va girar el cap gairebé ja el tenia al damunt. El jove es va aturar i es va encarar al policia, que venia a tot drap: va amagar que anava cap a l’esquerra per sortir de la finta disparat cap a la dreta, però Ribó —que anys enrere havia estat jugador de rugbi— el va placar sense contemplacions. El que va passar a continuació va ser encara més ràpid: genoll sobre l’esquena, torsió del braç i canells emmanillats rere l’esquena. La detenció es va produir menys de cinquanta segons després de rebre l’avís. El lladre no va tenir temps de desempallegar-se del que havia furtat. L’esprint, el placatge i la immobilització havien quedat enregistrats a les càmeres de seguretat d’una entitat bancària: el reportatge d’un depredador atrapant una presa. Els dos policies de paisà, que van arribar amb l’alè entretallat mig minut després, no haurien aconseguit detenir aquell jove, el qual respirava amb dificultat, sota un genoll i vuitanta quilos de músculs.

En veure que no els havia estat assignada cap missió, la caporal Lídia Sánchez i l’agent Pau Ribó van mirar-se amb un gest de resignació. Intuïen que formarien part del «petit grup» al qual s’havia referit el comissari i, a les portes de les vacances d’estiu, a cap dels dos no els seduïa la idea de formar part de cap grup d’investigació.

—Caporal Sánchez, agent Ribó? —els va cridar el capità Vila.

Només hi quedaven ells dos. Ella va assentir amb el cap i els dos es van aixecar de les cadires de la sala de reunions.

—M’acompanyeu, si us plau? —Els va fer un gest amb la mà indicant-los els despatxos dels oficials—. Quin esprint, Ribó, em va encantar com vas placar aquell pobre diable —va comentar el capità mentre caminaven cap al despatx del comissari.

Quan van entrar, el comissari els estava esperant amb els colzes sobre la taula, fregant-se a poc a poc els palmells de les mans.

—Bona detenció, la de dissabte. Enhorabona als dos —va felicitar-los Eugeni Valls, amb un somriure dibuixat als llavis que va desaparèixer gairebé immediatament—. Hem pensat en vosaltres per a una missió molt especial, volem combinar els vostres talents. —Va fer una rotació de canells sense separar els índexs i els polzes de les dues mans.

Pau Ribó va obrir la boca, preparat per protestar pel que vindria —li molestava que a ell li atribuïssin només les qualitats físiques i a ella les intel·lectuals—, però una puntada de peu precisa d’ella, per sota la taula, el va fer callar.

—En què consistiria la nostra feina? —va demanar la caporal, abans que el comissari continués ensabonant-los.

L’home va obrir una carpeta que hi havia sobre la taula, la va fer girar amb les dues mans teatralment, sense obrir-la. La carpeta era un dossier prim, sense gaire documentació.

—Divendres passat vam rebre una trucada. Ens donava informació confusa sobre les substàncies de submissió i el nom d’una noia. En encreuar dades hem vist que la trucada és versemblant. —El comissari va posar una mà sobre la carpeta—. S’explica aquí. —I va continuar—: Hi ha una altra investigació engegada en una altra comissaria. A partir d’ara l’anomenarem «Operació Amnèsia». De moment treballareu independentment, sense saber què fan els altres.

—Però nosaltres no... —va començar a protestar ella.

—Res de peròs, són ordres directes que venen de dalt. Me les ha transmès l’intendent Tudó, que coordina directament l’operació. —El comissari va separar les mans—. De moment només tenim això, són fets molt recents, de finals de la setmana passada, i ho heu de mantenir en secret. —I va deixar caure les mans sobre el dossier—. Teniu permís per investigar el cas.

Tal com va pronunciar la paraula «permís», quedava molt clar que es tractava d’una ordre.

3

Evelyn es va observar al mirall i va assajar el seu millor somriure. Els ulls, grans, ametllats; els cabells negríssims, ondulats fins a gairebé enrinxolar-se per les puntes; els pits turgents, ni grans, ni petits; la seva figura esvelta, encara que menuda. Coneixia bé els seus punts forts. També la veu, dolça, la podia ajudar, però estava convençuda que per tenir èxit, per obtenir la feina, el més important era la primera impressió. Això i la seva formació. En contra d’ella anava l’experiència: zero. Es va allisar la brusa blanca i es va cordar un botó més. Sabia que l’entrevista determinaria el futur de les quatre. Al cap d’un mes i mig expirava el contracte de lloguer d’un pis de setanta metres quadrats situats en un petit passatge del barri del Poblenou on convivia amb les seves dues germanes i la mare. El preu que els havien imposat per renovar el lloguer era prohibitiu. Els ingressos de la mare —que netejava pisos de sol a sol—, sumats als de la germana gran —que treballava per hores des de feia mig any en una verduleria del barri—, amb prou feines arribaven per pagar el nou lloguer que els demanaven. La petita Zoila encara anava a l’institut, li faltava un curs per acabar la secundària obligatòria. Quan va sortir del portal, abans de començar a caminar pel passatge, va mirar el cel i va respirar fondo.

Després d’ascendir els últims graons de la boca de metro d’Urquinaona, va comprovar l’adreça al mòbil. Era a cinc minuts, fins i tot amb les sabates de tacons alts que s’havia posat, arribaria abans de l’hora que l’havien citada. Va ficar la mà dins la bossa per comprovar que duia el paper doblegat. El seu currículum hi cabia en mig full escrit, i això que hi havia posat una fotografia i ho havia portat a imprimir amb lletra gran i en doble espai. També duia el resguard del títol de gestió administrativa de formació professional de grau mitjà. A ella li hauria agradat fer el cicle superior de màrqueting i comerç, però va haver d’abandonar els estudis de batxillerat. L’anunci de l’oferta de treball per a la qual l’entrevistarien només deia: «Empresa del sector immobiliari necessita tres noies». Era una ironia buscar feina al sector immobiliari, que era justament allò que els faria fora de casa, però li calien els diners. Necessitava una feina on guanyés més que ficant propaganda a les bústies als matins i preparant hamburgueses i patates fregides en un McDonald’s a les tardes. Havia d’evitar que allò es repetís amb la seva germana petita; Evelyn tenia clar que d’elles tres, Zoila era la que valia més per estudiar.