reading

VIOLÈNCIA

S’esgota l’hivern a la ciutat de Barcelona. Les vies principals d’aquesta ciutat estan plenes de gent. El passeig de Gràcia es mostra esplendorós. Artèria vital de la ciutat comtal. El vespre ja té un cel de color gris fosc. Hi ha humitat però no fa massa fred. És aquella frescor que fa que no sobrin les jaquetes. La ciutat batega. Processó de cotxes. Llums elèctriques vesteixen els aparadors de les botigues. Són locals ben guarnits amb hams per les opulentes butxaques. Grups de turistes fotografien les façanes dels edificis modernistes. Gaudint de Gaudí, arquitecte de la genialitat. A la vora d’una d’aquestes voreres hi ha un gran portal. Allí, un noi de pell negra estén un llençol blanc. Damunt hi posarà sabates maques però ja molt marcades i de marca pirata. Cercant una millor vida. Cap amunt i cap avall anònimes ànimes disfressades amb les millors teles. D’altres llueixen senzillesa. Quins secrets amaga la vida d’aquella persona que ara passa? Com deu ser la seva rutina diària? No t’ho has preguntat mai?

Són vides quotidianes. Però, un dia qualsevol, elles o nosaltres ens podem veure involucrats en un gran problema.

Tot allí, és gentada. Paral·lela a aquesta passarel·la hi ha una travessia no tan transitada. Solament es veu ambient a l’entrada d’un palauet senyorial. Un antic i gran edifici. És d’estil neoclàssic amb una torre amb punxa que sobresurt en un costat de la terrassa superior. L’edifici és ample però amb tan sols cinc pisos d’alçada. Renglera de finestres seguides a cada un. Només es veu llum a les de la planta baixa. La porta principal és gran amb una arcada. Van entrant persones poc a poc. Un gran rètol anuncia la inauguració d’un museu d’art modern. Resa així:

AVUI DIVENDRES A LES 21 HORES

GRAN INAUGURACIÓ: MUSEU D’ART MODERN

FUNDACIÓ JOANA ANGLESOLA.

“L’obra d’art és completa quan l’admiren”

És un cartell molt visible, abans d'entrar, al costat dret. Dret però al costat esquerra de la porta, un guarda de seguretat molt ben plantat. Ell va saludant als convidats un per un. Diu assentint amb el cap cada vegada―: Hola, benvinguts.

Si hi ha molta afluència, al final de la nit pot acabar afònic. A l’interior, només passar la gran porta de cristall, hi ha un altre guarda de seguretat. Aquest últim, quasi ancià, no diu res. Fa posat d’avorriment. Fora un ben plantat i dintre un plantat com un estaquirot. Les portes són de vidre doble i estan obertes de bat a bat. Des de fora ja es veu gent celebrant aquest esdeveniment. Una grandíssima recepció és l’entrada d’aquest nou temple de la cultura. Una gran làmpada d’aranya penja des de dalt. Dues grans columnes decimonòniques aguanten el sostre. Hi ha a un costat una preciosa escala de cargol amb barana de ferro forjat que anirà a les plantes superiors. Hi ha una gala a la gran sala. Una inauguració és una gran celebració. Estan tots de peu envoltant taules rodones amb un nodrit pica-pica. Es menjava tot amb els ulls. Hi havia tapes molt variades. Estan disposades en plats blancs rectangulars. Com a exemples trossets d’anguila fumada amb formatge cotage i confitura de figues saltejades amb ous d’arengada. Pasta de full amb foie i melmelada de tomàquet al caviar vermell. Carxofes a la vainilla amb bocinet d’angula. Això és golafreria. Mai vist. Costa més anomenar-ho que menjar-s’ho. Hi havia també degustacions de postres com gelatina de gin-tònic. Per ajudar a baixar. Tot regat amb aigua natural, aigua amb gas de diferents gustos o cava, segons el desig del consumidor. Enmig d’aquestes exquisideses destaca una olla de brou de pollastre de tota la vida. Calentet. En aquest cas els plats no s’assemblaven a l’olla. Era metàl·lica com les de cuina. Aquest brou és el que té més èxit. Al costat d’aquest un plat amb triangles de botifarra que brillen. Estaran pinzellats amb alguna substància comestible. La gent ho prova però no hi troba cap gust. Serà aprofitat de l’escorregut del brou?

Grans quadres de pintura animen les parets. La força d’aquelles obres feia dies que omplia la buidor d’aquelles sales que havien estat esperant aquest gran moment. Totes molt modernes. Algunes abstractes i d’altres figuratives. També noves tendències. Aquelles persones però, no miraven les obres pictòriques, més aviat parlaven entre ells. Les inauguracions semblen fetes per a les relacions socials. Acostumen a transitar en aquestes disbauxes col·loquials diferents tipus de fauna urbana; joves de vestimenta postmoderna, noves promeses de seixanta anys que transgredeixen, jubilades àvides de distracció i desenes de mecenes. Tots aquells grups de persones tampoc atacaven amb ansietat el bon àpat. El guaitaven, marcaven distàncies i després feien atacs a discreció amb discreció. Malgrat que era tot boníssim, no aparentaven tenir molta gana. Ja ho diuen: mentre la meitat del planeta passa fam, l’altra meitat passa fam per fer règim. Estem al règim militar de les dietes.

En altres temps s’aplicava la teoria de que el nombre de persones congregades a un acte d’aquestes característiques, era directament proporcional a la quantitat i qualitat de l’àpat preparat.

Bona inauguració. Publicitada al detall. Finalment, s’han arribat a reunir prop d’unes dues-centes cinquanta persones. Amb això, ja s’aconsegueix el local ple a vessar. Embogit per el noble art de la xerrameca està el nou i primer director del museu. Ell és Raül Espriu. Recentment estrenat en el càrrec. Un home d’uns quaranta i tants anys amb cabell canós. Molt arreglat. Portava ulleres de pasta i molt cares. Vestia americana i pantalons del mateix to gris. Portava aquest tipus de jaqueta oberta per a deixar veure una camisa rosa. Això sí, sense corbata. Va ésser pintor però li pinta més un càrrec. Geni amb mal geni. Va saludant a tort i a dret mentre camina molt atrafegat entre la gentada. El seu objectiu més immediat era un micròfon instal·lat al centre de la part posterior. Aquest micròfon estava dalt d’una tarima que presidia la sala. El prohom vol recitar unes paraules de benvinguda cap al somrient públic.

―Estic molt agraït per la nombrosa assistència que ha tingut aquest acte. Barcelona necessitava un altre lloc per poder admirar obres d’art de les noves tendències. També hi haurà molt espai per les obres dels nous creadors. El nostre és un somni que es va iniciar amb poc pressupost i ara ja té moltes i valuoses aportacions. Esperem que us agradi aquesta col·lecció d’obres, mirall on es veu la intensa producció cultural de la ciutat. Tenim molts projectes. S’ampliarà l’espai en les plantes superiors. Es celebraran, també, actes culturals com conferències properament.

»Gràcies a tots per haver vingut.

El director va repetir aquestes frases en un anglès “macarrònic”, potser per si hi havia algun periodista estranger. Això dóna una aire d’internacionalitat a la cerimònia. Però els representants dels mitjans forans residents al país ja dominen la llengua vernacle i la llengua de la Meseta. Potser va parlar amb anglès per demostrar que sap idiomes. Els visitants congregats aplaudeixen durant uns segons. Al moment continuen socialitzant-se.

A la gran cambra contigua s’hi exposen escultures de tot tipus. Un home de mitjana edat i copa de vichy de menta en mà observa una de elles. Va mudat. L’obra representa un cos d’home amb cap de ruc. L’home mira embadalit i pensa:

«Si un cos d´home i toro era un minotaure això deu ser un “minoase”», continua filosofant:

«Com es pot barrejar el cos humà amb un ruc? Com es pot tractar així el món dels pobres animals?»

L’home no ha assaborit res encara. Més val menjar poc i pair bé.

Després de les estàtues, hi havia una última zona on es podien admirar obres d’art d’or. Cada peça estava en una urna de vidre. Hi havia tres files amb cinc urnes cadascuna. Les de les primeres dues rengleres contenien collars amb diamants incrustats. L’última fila d’urnes custodiava tres braçalets i dos parells d’arracades modernes del preuat mineral.

La nit sorgeix. Ara no hi ha ni una ànima en pena en aquest carrer. Els comerços es van a dormir. El soroll de com es baixa una persiana de la darrera parada oberta assenyala aquest particular toc de queda. Després s’escolta un silenci sepulcral.

Per la vorera s’entreveuen tres siluetes en la llunyania. A mesura que s’apropen es pot veure que són tres individus que vesteixen totalment de negre. Botes amb talons i roba cenyida d’un material brillant semblant al cuir. Llueixen com una granota ajustada. Damunt d’aquesta, una gavardina també negra que portaven sense cordar. Les mans també cobertes amb guants del mateix color. Ressaltaven sobre aquesta vestimenta tan fosca el seus monstruosos caps grans de color blanc brillant. S’intueix una petita obertura per boca. Ínfim nas. Ulls grandíssims, totalment negres com escarabats. Com si la nineta cobrís totalment el seu horrorós espai ocular. Els tres individus estaven rapats com boles de billar. Això últim els donava un toc extravagant, estrany, extraordinari. Extraterrestre?

Amb aquesta gavardina i el que potser era una careta molt ben feta, semblaven exhibicionistes. Però no. No semblaven humans. Eren diables?

Caminen molt ràpid. Ja retronen els talons. Com més s’apropen més esglaiadora és l’escena. Ara es veu clar que eren portadors d’armes!

Això últim era l’únic que els hi donava un toc humà. Aquelles negres grapes subjectaven petites escopetes. Fusells grisos amb mànec groc. Era un disseny mai vist i ple de modernitat. S’apropaven a la cantonada contigua al museu. De sobte s’aturen uns segons. Travessen el carrer i es situen ja a la cantonada de l’esmentat edifici. Tornen a aturar-se uns instants. Observen, de relativament lluny, el pòrtic del museu. Ja feia estona que no entrava gent. Més aviat sortien algunes persones. Van sortir vuit individus necessitats de nicotina. La famosa llei antitabac provoca reunions a la intempèrie. El vigilant guarda jurat que estava a l’interior de l’edifici també va sortir en aquell moment. Es dirigeix al seu, no tant madur, company de feina que havia estat tota l’estona a l’exterior. Comença a parlar-li. Però l’altre només va responent assentint amb el cap repetidament. Havia estat tota l’estona saludant als convidats i més tard, atenent preguntes dels encuriosits transeünts i d’una transsexual que s’havia perdut. La darrera era argentina que feia anys va venir a la ciutat cercant l’argent i una nova vida. Ben vestida i molt maquillada amb llarga cabellera negra recollida en cua. Per al “segurata”, elles són sempre homes amb pits i mai dones amb testicles. Però, ara, la transsexual Maria és i serà el que es sent realment. El fet és que estava molt ben fet o feta. Completament.

Mentrestant els tres misteriosos personatges, d’indumentària negra i monstruós cap blanc, guaitaven d’amagatotis. De sobte amb pas decidit continuen pel carrer del costat. Volen rodejar l’edifici. Coneixen el terreny. Arriben a la part del darrera. Es dirigeixen directament a una finestra de la planta baixa. Un d’ells puja a la ampla lleixa de la finestra ajudat per un dels altres dos. Queda assegut en paral·lel al vidre. Comprova que la finestra està tancada. Comença a trencar el cristall amb moviments ràpids i amb la culata de la seva arma. Els seus sinistres companys miren en silenci. Els vidres cauen a l’interior d’una habitació fosca. Darrera d’aquests i després de tan sols uns segons, es llença l’intrús. És àgil com una ploma. S’introdueix a l’edifici. Camina per damunt dels vidres sense perill però poc a poc. Les grans botes ho fan tot imperceptible. El següent pas es obrir l’única porta de la cambra. Sense llum, l’única cosa que es distingia era el seu horrible caparrot blanc rapat al cero. En silenci i a les palpentes, arriba al pom de la porta de fusta. El gira molt poc a poc. Obre una mica la porta. Observa el petit espai de l’obertura creada. Entra una línia de llum. A l’habitació contigua hi ha una cuina de sostre blanc i parets de rajoles també blanques. Els mobles són de fusta de color marró. Cuina gran i moderna. Zona molt il·luminada. En aquesta petita fàbrica de delícies gastronòmiques hi ha dos cuiners. Molt joves. Porten barret i davantal professional. Un, amb barba rossa i ulls blaus, semblava alemany per les seves faccions. L’altre amb rostre molt morenot està cantant en llengua àrab. Un alemany i un magrebí treballant, en aquest moment, en l’elaboració de sushi japonès. Mentre el misteriós aplanador observa l’entranyable escena, els altres dos entren per la finestra trencada. Després d’un, l’altre passa i deixa la lleixa. S’apropen. Els tres preparen les armes. El primer obre la porta amb un cop de peu. Entra el trident de la por de sobte a la cuina apuntant als dos aprenents de xefs. La sorpresa i l’esfereïment és molt gran. Els dos pobres treballadors van quedar aterrats al veure uns homes abillats de negre amb uns grans caps rapats blancs. Uns rostres repugnants que no semblaven reals. O potser sí ho eren.

Un dels tres homes armats, el que havia entrat primer, es dirigeix a ells tot apuntant-los amb el fusell. Va exclamar amb to molt ferm-Silenci!

La veu sonava distorsionada. Metàl·lica. Com un robot. Va continuar parlant-No us mogueu o us fotré un tret aquí mateix.

Va moure el fusell una mica cap amunt i cap avall com indicant-Mans enlaire i de cara a la paret.

Sembla un autòmat molt groller. Els dos sorpresos alcen els braços nerviosos i tot seguit es giren. Només veuen les rajoles blanques de la paret. Es van quedar en blanc.

Pàl·lid, ja era el rostre del germànic sense germans. Com a fill únic, el van adoptar i va viure a Munich. El van batejar com a Gunter. Va créixer religiosament. Actualment, vint-i-set anys, en plan bohemi viatja per l’Europa del sud.

Per la seva banda, el cuiner nord-africà anomenat Mohammed Sraj feia pocs dies que treballava en aquella empresa de càtering. Li havia costat molt trobar aquesta primera feina a la zona. No arribava als setze anys d’edat legals per tenir contracte. Quan d’aquí poc hi arribi tampoc li faran compromís escrit perquè no té els papers de residència. Marrec del Marroc. Malgrat la seva curta edat sap diversos idiomes, doncs ha passat per països varis. Poliglota de la vida. Davant la situació que està vivint en aquest precís instant, pensa: «És real el que està passant?»

Passen uns llarguíssims segons i segons com mortals. Això es l’últim que recordaran del dia o de la vida. Van rebre un fortíssim cop al cap, els dos a la vegada. Per a fer aquesta ràpida tasca, els dos armats que havien entrat darrers van emprar la culata del fusell. Els dos cossos cauen a plom. Ara, tots tres cap grossos violents travessen la llarga cuina. Deixen enrere la gran taula central amb fogons i peroles a sobre. Saben perfectament on han d’anar. Volen arribar a una altra porta de fusta. Està ajustada. Quan estan a punt d’arribar a la porta de l’altra banda sorgeix una cosa imprevista. De cop i volta, la porta s’obre. Ho fa lentament. Ja està de bat a bat. Apareix un altre noi molt jove. Va uniformat de cambrer. Té el cabell castany amb la clenxa al mig. Molt prim, escanyolit. En una mà porta una safata amb copes buides. L’altra mà encara està recolzant la fusta de la porta. Per a obrir només calia empènyer. El xic al veure aquelles tres disfresses armades es va espantar. Va deixar caure la safata amb la conseqüent trencadissa de vidres. El jove cambrer recula dos passos. Els estranys bandits avancen apuntant-lo. Es tractava d’un passadís no gaire llarg, empaperat amb un to ocre i punts negres, al final del qual havia unes cortines fúcsia. El noi pensa que deu ser una broma de mal gust dels seus companys cuiners. De mal gust i a deshora! Però si era una careta, estava massa ben feta. Seran monstres reals? Ell llança una pregunta a l’aire amb veu engargullada:

―Mohammed, és una broma?

Un dels tres homes de negre avança més i entra al corredor. La veu robotitzada torna a sonar:

―Mans enlaire! Ja!

El noi aixeca les mans molt lentament. Tremola.

Espiritualment lluny de tot aquest enrenou, continuen les tertúlies dels convidats a la inauguració. Converses que ja han acabat el tema de preguntar per la família i els coneguts. Ara es centren en el terreny de la política i el món cultural. A les taules comença a desaparèixer la teca. Alguns assistents comencen a mirar les obres. Alguns pocs ja es posen els abrics per a marxar. Visita de metge. El flamant director, Raül Espriu respon les preguntes d’una periodista de la ràdio al costat d’una taula. Sempre s’ha de quedar bé amb els mass media. La periodista és una noia de mitjana edat. Rosa Gilabert, rossa tenyida. Ex-jove però exuberant. Maquillada. Maquiavèl·lica. És incipient. Malgrat que l’entrevista ja fa estona que dura, ella continua preguntant. Porta una petita gravadora que apropa a la boca de la persona que té tanda per parlar.

Rosa continua l’entrevista com a bona professional―: Com han aconseguit les obres d’art?

Raül contesta envanit i satisfet alhora―: Són totes aportacions filantròpiques. No teníem idea de que aconseguiríem tantes. Estem oberts a noves donacions.

Rosa somrient―: Són molt valuoses, no?

Raül contesta ràpid―: Sí, sobretot les obres de pintura penjades en aquesta sala principal. Com es pot veure hi ha algunes d’autors molt famosos. Per exemple: Tàpies, Chancho... També hi ha litografies de Salvador Dalí.

―Com és que hi ha joies artístiques d’or?

Raül Espriu es queda pensatiu. No sabia que dir. Finalment contesta:

―L’orfebreria és un gran art. Les que hi ha aquí són peces molt modernes.

Rosa continua amb l’entrevista―: Hi deuen haver moltes mesures de seguretat?

―Sí, hem posat un bon sistema d’alarma a base de rajos infrarojos. Ja fa nits que el provem quan el personal deixa el recinte. És quasi impossible entrar a robar aquí.

La periodista apaga la gravadora. No vol donar més la tabarra. Ella li diu amb un somrís―: Moltes gràcies per atendre’m, senyor director.

Raül fa una petita reverència amb el cap i diu―: Ha sigut un plaer, Rosa.

El director estén la mà i li entrega una targeta. En aquest regal de presentació es pot llegir.

RAÜL ESPRIU I LOPEZ

DIRECTOR DEL MUSEU D’ART MODERN

FUNDACIÓ JOANA ANGLESOLA

mòbil 636 67 78 12

RaulEspriu@tamail.com

Les targetes ja feia mesos que ell havia encomanat imprimir-les. Tot seguit de saber que seria ell el contractat com a director del museu que es tenia que inaugurar. La noia es va llegir la targeta i va assentir amb el cap tot dient.

―Està bé. Gràcies.

La noia es posa la caçadora de color blau elèctric que tenia penjada en una cadira. No té temps d’admirar les obres. Raül Espriu va pensar:

«Serà aquest el començament d'una gran relació?»

Rosa Gilabert abandona a corre-cuita el museu com la ventafocs deixant la festa. Això sí, no es deixa cap sabata. Coincideix amb la sortida de varies persones. Estampida d’última hora. Ara encara, ocupen la sala unes vint-i-cinc persones.

Sobtadament entra a la sala el jove cambrer amb les mans en l’aire. Surt de darrere les cortines entreobertes que donen aquell passadís que va a la cuina. Les persones que estan a prop de l’escena se’l queden mirant. Tota l’estona, el xic havia estat sortint i entrant de darrera aquell cortinatge però no amb les mans a dalt. Després d’uns instants apareix un intrús amb abillament negre i cap blanc brillant i esgarrifós. Apuntava al noi amb l’arma. La gent que està lluny o d’esquena no se n’adona d’aquesta situació. Darrera d’ell surten els seus dos còmplices. El darrer corre apartant a la gent. El seu destí final és la porta principal. Els assistents estan atònits. Més d’un pensa que tot allò forma part d’una performance. Una petita actuació teatral per a la celebració de la inauguració del museu.

El director Raül Espriu queda esglaiat doncs sap que allò no estava programat. Mentre un dels assaltants tanca la porta de vidre i posa un cadenat amb una cadena que enllaça els mànecs, els altres dos apunten a la gent. L’un d’aquests dos es dirigeix als de la banda esquerra i l’altre als de la banda dreta. El noi cambrer ara serà un afegit als de la banda dreta. Els assaltants criden amb veu metàl·lica:

―Tothom mans en l’aire!!

Algunes persones, però poques, aixequen els braços. Estan entre la incredulitat i la por. Després vindrà el terror. Una dona crida fort―: Marcians!

Esclataren els xiuxiuejos de la gent.

Els dos guardes de seguretat restaren al carrer aquella curta però dramàtica estona. Els dos es van adonar a la vegada que la porta estava tancada. El més ben plantat es va dirigir en silenci a obrir-la. El més iaio fumava. No hi havia ningú més ara amb ells. Quan el guarda va empènyer per obrir-la es va adonar que estava travada d’alguna manera. Va mirar a través del transparent gran pòrtic. Ara ja veu una figura armada que se’l mira. Abans de que la mà del sorprès guarda fes el viatge des del mànec de la porta al mànec de la seva pistola, es produeix un tro que anuncia la mort. El bandit que l’esperava i se’l mirava li havia arreat uns trets que travessaren el vidre. Sonaven com una metralleta. El guarda cau tot sagnant. Abatut. Raja fort l’hemorràgia. Per una altra banda, el que ha disparat sembla tenir una sang freda que es gela a les venes. Individu sense escrúpols. És en aquell instant que el col·lectiu aplegat al museu s’adona de la cruel realitat. Ha mort fulminat. Es giraren mirant la porta d’on havia sortit la ràfega. Molta gent crida. Ja comencen a aixecar la mà. Però alguns es tiren a terra.

A l’exterior al guarda supervivent li cau el cigarret de la boca. Treu i sosté la pistola amb una mà però recula amb precaució. Amb l’altra mà es treu de la butxaca un mòbil. És l’hora de demanar ajuda. És gat vell. Sap que no paga la pena jugar-se-la.

El recent assassí espera a uns metres a l’interior a aquest guarda. S’adona que no apareix davant la porta. El guarda quasi jubilat s’ha quedat enrere i a l’aguait. Per la vorera del carrer ressona la corredissa d’uns talons. Es tracta de la periodista Rosa Gilabert. És en el moment en que engegava el seu cotxe, aparcat a la cruïlla, que va escoltar la ràfega mortal. Arriba al costat del guarda esbufegant però amb prou alè per preguntar―: Què ha passat?

El guarda molt ancià, però encara amb vida, la indica amb una mà que s’aparti. Amb l’altra mà encara sosté el telèfon mòbil i parla. Comunica a emergències l’adreça on s’ha executat l’atac fortuït. Rosa Gilabert es retira una mica però veu el cadàver amb un riu de sang viscosa carrer avall. Escena molt aclaparadora.

Rosa Gilabert no pot amagar la seva sorpresa. Pensa en veu alta―: Això és una primícia.

La periodista s’aparta totalment.

A l’interior de l’edifici torna a sonar la veu distorsionada―: Que ningú es mogui!

El monstre que ho acaba de dir es dirigeix amb pas decidit a la sala contigua. Deixa ràpidament enrere les estàtues. Arriba a l’última part on hi ha les urnes amb joies d’or. Els altres dos es queden a la sala principal atemorint a la multitud. Algunes persones estaven amb les mans a l’aire i algunes estirades al terra boca avall. Entre les que es llançaren al terra, sota una taula, estava el director del museu, Raül Espriu. S’escoltaven els plors d’una dona. L’assaltant que estava ja al costat de les urnes comença a colpejar el vidre superior d’una. Utilitza per aquesta tasca la culata de la seva mortal arma. Es veu que aquest armament serveix per a tot. Amb dos cops aconsegueix asclar-la. Amb dos cops més aconsegueix trencar-la. Es treu de la butxaca una bossa de tela negra, color del seu vestuari. No es pot dir que no va conjuminat. Agafa la joia i la posa en aquest tipus de sac. Vol repetir l’operació amb la següent urna. Mentrestant a la sala principal els nervis estan a flor de pell. Un assaltant apuntant amb l’estranya metralleta als hostatges i l’altre apuntant a la porta principal. El que encara apunta al temerós personal va i crida:

―Tothom a terra!

Potser pensa que així la gent és més fàcil de vigilar. Els que quedaven per estirar-se ho fan. Escampall de cossos boca avall. Des d’aquesta sala principal no s’atura el ressò dels cops a les urnes. També s’escolta la sorollada dels vidres esquerdant-se i caient. És un vidre dur, és una feixuga tasca. Un darrera l’altre els recipients de vidre es van trencant. Passen els minuts. L’espera es fa eterna. Angoixa. La temperatura del lloc dels fets puja. Tant la temperatura ambiental pels nervis com la de graus centígrads que es dispara. Ja fa més de dues hores que el museu acull multituds des del moment d’obertura. En un racó al terra s’estén lentament un toll d’orina. El regala una dona estesa que s’està pixant de la por. Viu una situació horrible. Xipolleig.

Tothom roman immòbil. Els rellotges millor sincronitzats marquen les 23.15. La por s’incrementa a mesura que passa el temps. El soroll trencant les urnes retrona i turmenta al personal estès. Estrès.

De cop s’aturen els cops. Torna a la sala principal el bandit carregant el sac ple. Puja les escales de cargol. Desapareix. Hi ha una persona que contempla l’escena: Raül de reüll. Ell havia estat tota l’estona al seu improvisat refugi sota la taula. Però ben estirat boca avall. Raül Espriu pensa:

«Aquest gamarús deu regirar les plantes superiors però allí no hi ha res de valor».

En efecte, les altres plantes estaven, de moment, buides. Servirien per a exposar en un futur pròxim les noves adquisicions artístiques. També s’havia pensat fer allí exposicions itinerants. L’últim pis tenia oficines i despatxos per als gestors del museu. Això mai pot mancar!

A fora el guarda es resguarda. Tombat boca avall sota un arbre i mirant la porta del lloc en qüestió.

Els altres dos assaltants continuaven vigilant. I els hostatges: al terra. El temps continua passant. La veritat és que el bandit que estava per les plantes superiors ja tardava massa. La buidor d’aquelles sales es veia amb un cop d’ull. Per què tardava tant aquell galifardeu?

S’escolta l’estrident i continuat crit d’unes sirenes però no de les mitològiques. Són cotxes de la policia de Catalunya anunciant la seva arribada. Els dos assaltants encara romanen quiets. Els hostatges també. Quin remei. El bandit monstre que havia pujat les escales continua sense aparèixer.

Són dos turismes policials els que s’aturen a la vorera de davant de l’edifici. El guarda de seguretat que ha estat al carrer tota l’estona s’apropa amb molt de compte per parlar amb els agents. També ho fa corrent la periodista Rosa Gilabert acompanyada d’un noi molt jove. Un company de la feina radiofònica que havia arribat minuts abans que els cossos de seguretat de la policia autonòmica. A Catalunya coexisteixen les forces de seguretat de l’estat espanyol amb la policia d’aquesta autonomia. A més a més, a cada població opera una policia local anomenada guàrdia urbana. En alguns ports de mar s’ha creat la policia portuària. La diputació de Barcelona, ens provincial, per acabar-ho d’adobar també va reclamar tenir la seva policia.

El guarda es dirigeix als policies més propers i s’explica―: He sigut jo el que he trucat. Estava a càrrec de custodiar aquest edifici durant l’acte d’inauguració. Estava amb un company però ha mort a causa d’una ràfega de metralleta allí a la porta.

Un membre d’aquell cos, alt i de pell morena, d’uns seixanta anys, cabell blanc interessant, contesta:

―Jo sóc el sergent Òscar Martínez. El cap de l’operació. Ara, tot queda sota el meu control. Quants assaltants són?

El guarda, ara, diu―: No ho sé pas.

El policia continua preguntant―: Quants hostatges hi pot haver?

―Tampoc t’ho sabria dir. Pot ser que desenes...

El policia està ja una mica nerviós―: Hi ha alguna altra sortida? Hi ha moltes finestres?

―Sí. Una sortida d’emergència al costat dret de l’edifici. Tot l’edifici està envoltat de finestres.

Els agents es despleguen. Es reparteixen rodejant la casa senyorial. Les quatre bandes estan vigilades. Davant la façana principal queden el cap de l’operació i un altre agent. Marxa cames ajudeu-me, el guarda de seguretat. No ho fan així els dos periodistes. Aquests professionals de les ones hertzianes pregunten al sergent:

―Es tracta d’un atac terrorista?

El sergent Òscar Martínez se’ls mira de dalt a baix i contesta amb un to sec:

―De moment no sabem res. Aparteu-vos, si us plau.

Els periodistes giren cua. Mentre caminen Rosa i el seu company, ella li comenta:

―Com has vingut amb la unitat mòbil, interromprem la programació nocturna per retransmetre-ho en directe.

Un policia intercepta als dos professionals de la ràdio. Crida a les seves esquenes-Esperin!

És un agent jove. No arriba als trenta. Cabell molt negre que contrasta amb la seva blanquíssima pell. Celles exageradament arquejades. Ulls de color mel. Llavis fins i vermells. Quan els separa veiem les seves petites dents. Sobresurten més llargs els seus afilats ullals. Tot plegat, li dona una gran semblança amb el cràpula comte Dràcula. És un seductor. Es dirigeix a Rosa sense mirar al seu ajudant―: Sóc Xavier Menèndez, el segon de bord. Quan acabi tot li passaré tota la informació.

Rosa contesta enèrgicament―: Gràcies, agent.

Ell és un agent afamat de fama. També li tirarà floretes. En realitat no és la segona autoritat en aquella operació.

Xavier Menèndez torna davant del museu. Els periodistes es retiren encara més.

L’agent Menèndez parla amb el sergent. Seguirà les ordres. Ell s’apropa amb sigil i certifica que el guarda que ha rebut la ràfega mortal és carn freda. Continua en aquesta postura per a intentar observar el panorama interior a través del vidre. I a través del vidre però en direcció contrària, un eixam de bales. L’havien disparat. No tocat. Ell també se’n va corrents com una bala. Ha sortit il·llès de miracle. El succés espanta els hostatges. Alguns es tapen les orelles per a que no sofreixi l’oïda.

Torna a produir-se el so de les sirenes. Ja treuen el carro gros. Es tractarà d’una furgoneta que s’aturava a l’altre costat de l’edifici. És un vehicle de color blau molt fosc que es veu negre en la foscor. Únicament una franja inferior blanca amb una filera de quadrats vermells el distingeix com a vehicle amb disseny.

I dintre de l’edifici, els segrestadors continuen ara estàtics fent la mateixa fila d’éssers d’un altre món. Davant la immutabilitat d’aquests individus assaltants, Raül Espriu cavil·la:

«Què misteriós tot. Aquests dos lladres podien haver marxat en adonar-se de les primeres sirenes. Potser és que no volen deixar al seu còmplice a dalt. Corporativisme delinqüent. Ara si no gosen sortir perquè hi ha la poli es quedaran atrinxerats aquí. Això vol dir que estarem així molta estona».

De sobte Raül Espriu canvia de parer: «No. Ara que penso, només esperen perquè l’altre té l’alforja amb el botí. S’arrisquen. La cobdícia també els fa hostatges».

La ment de Raül Espriu encara tenia esma per a cavil·lar.

Aleshores, arriba una ambulància. Desgraciadament pot ser que necessària en un lloc amb uns criminals armats i tants hostatges. Aquesta s’atura lluny de la línia de foc.

Una veu amb megafonia a tot drap anuncia el setge policial. Era el cap de l’operació policial Òscar.

―Surtin amb les mans en l’aire. Estan totalment rodejats. Repeteixo. Surtin amb les mans en l’aire. Estan totalment rodejats.

Ni cas. Silenci. Els dos bandits de la sala principal, impassibles. A la part posterior de l’edifici, els agents descobreixen la finestra trencada per on han passat els intrusos. Informen per walkie talkie a l’agent Òscar. Des de fora a la vorera de davant no es veu l’estat de la qüestió. Òscar pensa. Trucarà a comissaria per demanar que intervingui un escamot d'elit. Necessitaran plànols de l'edifici. Òscar demanarà que l'hi enviïn el plànol al mòbil per a agilitzar.

Rosa, la periodista, cavalca sobre les ones. La seva veu fa vibrar allà on arriba. Exultant. Esdevé veu que no es veu, però s’escolta. Arriba a tota l’àrea metropolitana de Barcelona. Rosa Gilabert de transmetre programes culturals locals a localitzar l’acció trepidant:

―Benvolguts oients, s’ha produït un atac fortuït durant la inauguració del museu d’art modern de la fundació Joana Anglesola. Estem retransmetent a peu de carrer, just davant de l’edifici en qüestió. En aquests moments els assaltants romanen dintre amb un grup d’hostatges. Entre les persones atrapades en aquest succés hi ha el director del museu, Raül Espriu. Moments abans de l’esmentat atac, Espriu va ser entrevistat en exclusiva per a aquesta cadena...

La reportera es va atribuir l’exclusiva perquè no va veure més mitjans de comunicació aquella nit allí.

A l’interior, continua la tensió. Ningú gosa fer cap moviment. No se sap res del lladregot que havia desaparegut escales amunt. El silenci dominava la gran cambra. Els dos bandits que quedaven apuntant, muts i immutables. Impertèrrits, tot i saber que la policia els envolta.

Al fred carrer, un representant de la llei intenta observar el que passa dins. Recorre la vorera del davant mirant les finestres. Finalment ha trobat una en que li sembla veure un dels intrusos de peu amb un arma. L’agent de l’ordre utilitza la mira telescòpica del seu fusell per veure de més a prop a l’individu. Ho aconsegueix. S’horroritza al veure la cara d’un monstre sense quasi boca i nas. Boles negres per ulls. Si és una careta està molt ben feta. La màscara més cara. L’agent mou cap al costat el fusell. Cerca més individus d’aquest tipus. A la finestra contigua la visió s’atura. Veu un altre fent la mateixa fila. Ells no s’adonen que són observats. Innegablement, alienígenes alineats alienables.

El seu cap més immediat, Òscar Martínez rep via telèfon mòbil el mapa del museu. L’estudia curosament. Són poques les cambres per planta. Grans i espaioses. Observa que la finestra que han trobat trencada a la part posterior de l’edifici és d’un petit magatzem. Aquest rebost comunica amb la cuina i aquesta amb un curt passadís que condueix a la gran sala principal. Han d’haver entrat per aquí. El cap del sergent Òscar va a mil per hora. I si no han entrat per aquí? Podria tractar-se d’un estratagema i poden haver entrat per algun altre lloc. El tema important ara és per on poden sortir. Observa al mapa virtual que sota la sala principal hi ha un soterrani. Però no hi té sortida. Podien haver excavat un passadís fins al soterrani?

Podien haver-lo excavat.

Òscar Martínez demana ara, per missatge de mòbil, un mapa del clavegueram de la zona. Torna a mirar el planell de l’edifici. Passa el temps. Continua pensant. El seu badar de la ment el trenca el nou crit d’una sirena. Es tracta d’una furgoneta del cos d’elit demandat. A la part de davant del vehicle es veuen dos homes, conductor i copilot. Realitza la maniobra d’aparcament al costat dels cotxes patrulla de policia. S’obre a l’instant la porta de la part del darrere de la furgoneta. Baixen sis agents especials armats. Òscar Martínez esperava més.

Tot això és narrat per Rosa Gilabert. Ara ella, cansada, li passa el micròfon al seu ajudant, Gabriel Amores. Un noi responsable, pencaire, intel·ligent i amb estudis superiors. Treballava algunes hores amb contracte escombraria i algunes hores gratis. Però molt il·lusionat. És el seu torn en un moment important:

―Cada vegada s’apleguen més representants de la llei al voltant de l’edifici. Ara són els cossos d’elit els que s’apleguen a la zona. Estem a l´espera de veure’ls desenvolupant l’acció...

L’assaltant que pujava escales amunt amb el sac ja està a la cinquena planta. Comprova que són unes oficines. Les regira una mica.

El cap de l’operació, Òscar explica la situació a la patrulla nouvinguda. Li arriba la distribució del clavegueram a través del ciberespai. Mira detingudament la pantalla tàctil del seu gran mòbil. Hi ha una part dels túnels molt propers al magatzem soterrani de la casa. L’entrada a la claveguera està a final del carrer. Dóna ordres. Fa baixar a dos agents a aquells subterranis urbans. Vol comprovar que els assaltants no han excavat la zona per escampar la boira. No pot equivocar-se en res. Fins ara, ha passat la carrera professional amb gran mèrit. Vol ser emèrit. Vol finalitzar la seva vida al cos policial amb medalla. Ell mateix es considera fatxa i fatxenda.

Mentrestant la resta d’agents dissenyen un pla. Un vehicle entrarà a tota velocitat estavellant-se contra la porta principal. Serà un allunatge al·lucinant. El terrabastall serà una maniobra de distracció. A la vegada per darrere i per la finestra trencada entraran vuit membres de l’equip d’elit. Aquests agents es dirigeixen a la part posterior de l’edifici per a agafar posicions. Solament quedarà davant el sergent, l’agent Xavier Menèndez i el conductor de la furgoneta. El conductor de prop es veu que no ho és, però de lluny semblava xinès. Baix d’estatura i amb els ulls estirats. En realitat era barceloní de soca-rel. Esperen als altres dos que han de pujar de la claveguera. Transcorren uns minuts. Finalment només puja un i comenta:

―Tot en ordre però l’altre s’ha quedat a baix vigilant. Amb la pudor que fa pot quedar sord de nas.

L’agent Òscar avisa per ràdio, tothom preparat per entrar. Primer per davant. El conductor de la furgoneta l’encara mirant la porta de vidre del museu. El sergent Òscar hi pujarà. En aquell precís moment s’apropa un helicòpter. L’aparell tenia el logotip clar de la policia espanyola. Sorpresa general. La força de les hèlices remou l’enrarit aire. El policia Òscar puja a la furgoneta i embarca alguns estris. Des de l’interior es queda mirant aquell ocell de ferro. Ell no sabia que venia la benemèrita. La sorpresa és majúscula quan l’helicòpter lentament aterra al terrat del museu. Òscar creu que són efectius poc efectius. Es queda pensatiu i finalment diu:

―Millor, la policia estatal tallarà la fugida des de dalt. Trucaré a la nostra comissaria per informar abans d’entrar.

Tot seguit Òscar informa amb el seu mòbil:

―Un helicòpter de la policia estatal ha aterrat al terrat.

El fan esperar. A la caserna no saben res. Allí informaran als superiors i aquests parlaran amb els altres cossos policials.

Això fa pensar a l’agent Òscar que hi ha descoordinació policial. La policia espanyola no ha avisat a la policia catalana. Es retarda l’operació.

El sergent arriba a conclusions-A Catalunya coexisteixen les forces de seguretat de l’estat espanyol amb la policia d’aquesta autonomia. A més a més, a cada població opera una policia local anomenada guàrdia urbana. En alguns ports de mar s’ha creat la policia portuària. La diputació de Barcelona, ens provincial, per acabar-ho d’adobar també va reclamar tenir la seva policia...

Mentrestant, els dos periodistes continuen retransmetent. Arriben més col·legues d’altres mitjans. Tots s’apropen amenaçant amb els micròfons i càmeres de televisió. Volen parlar amb els agents de la porta principal. El sergent Òscar també es dirigeix a ells:

―Encara no se sap res. Retirin-se uns metres.