V.1: abril del 2020
Títol original: Anton Cechov. Vita attraverso le lettere. Profilo biografico e scelta a cura di Natalia Ginzburg
© Giulio Einaudi Editore s.p.a. Torino, 1989
© de la traducció, Elena Rodríguez, 2018
© d'aquesta edició, Futurbox Project, S. L., 2020
Tots els drets reservats, inclòs el dret de reproducció total o parcial en qualsevol forma.
Correcció: Anna Serra i Miquel Saumell Santaeugènia
Disseny de coberta: Taller de los Libros
Publicat per Àtic dels Llibres
Carrer d’Aragó, 287, 2n 1a
08009, Barcelona
info@aticodeloslibros.com
www.aticodeloslibros.com
ISBN: 978-84-17743-88-8
THEMA: DNBL
Conversió a ebook: Taller de los Libros
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. S’ha de dirigir a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fer servir algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).
Durant tota la seva vida va ser una persona compromesa amb la resistència clandestina contra el feixisme. Un dels moments que van marcar la seva existència, de fet, va ser la mort del seu primer marit, Leone Ginzburg, a causa de les tortures de la policia. Ginzburg, de qui en va adoptar el cognom, va formar part, com Natalia, del grup d’intel·lectuals que va fundar la prestigiosa editorial italiana Einaudi.
Natalia Ginzburg és un dels noms principals de la literatura italiana del segle xx. Entre les seves obres més destacades s’hi troben Les petites virtuts (1961) i Lèxic familiar (1963). Molt activa políticament i culturalment, va viure la postguerra, la pobresa, la fam i la persecució del feixisme. Va morir a Roma el 1991.
Una petita joia sobre el geni de Txékhov
Anton Txékhov. Vida a través de les lletres és un meravellós i subtil retrat del genial Anton Txékhov escrit per Natalia Ginzburg: una joia que explora la joventut de l’escriptor a Taganrog, els seus inicis literaris i la seva feina de metge rural, els seus primers èxits teatrals fins a la malaltia i els darrers anys a Ialta, abans de la seva mort prematura. Un llibre magnífic, un feliç equilibri entre tema i autora, un text breu però ric sobre el que va ser un dels millors escriptors i coneixedors de l’ànima humana.
Carmen Martín Gaite va elogiar Natalia Ginzburg afirmant que era «una dona dotada d’una capacitat d’observació poc comuna».
«Convido els lectors que no es perdin aquesta lectura.»
J. Ernesto Ayala-Dip
«Una meravellosa biografia.»
Francisco Calvo Serraller, El País
«Un relat bellíssim, trist i tràgic, que es llegeix com una novel·la. Una veritable delícia.»
El Mundo
«Ginzburg és una observadora irònica, perspicaç, delicada i minuciosa; el testimoni conscient i lúcid de la seva època.»
ABC
«Natalia Ginzburg [...] plasma reflexions d’una serietat i una lucidesa moral que es manifesten amb sobrietat i delicadesa.»
Qué Leer
Portada
Newsletter
Pàgina de crèdits
Sobre aquest llibre
Pròleg de Francesc Serés
Anton Txékhov. Vida a través de les lletres
Sobre l'autora
Sobre Francesc Serés
Volem convidar-lo a subscriure's a la newsletter d'Àtic dels Llibres. Rebrà informació sobre ofertes, promocions exclusives i serà el primer a conèixer les nostres novetats. Només ha de clicar en aquest botó.
1. El copec és una unitat monetària que equival a la centèsima part del ruble.
2. El zemstvo va ser una forma de govern local instituït durant les grans reformes liberals realitzades en l’Imperi rus pel tsar Alexandre II. Després de la Revolució d’Octubre del 1917, el sistema de zemstvos va ser abolit i substituït pel de soviets sobre consells obrers provincials.
3. Escàndol polític que va tenir lloc a França a finals del segle xix. El Servei d’Intel·ligència francès va descobrir a la paperera de l’agregat militar de l’ambaixada alemanya una carta sense signatura que anunciava l’enviament de documents secrets. La investigació va concloure que el capità Alfred Dreyfus, destinat a l’estat major i d’origen jueu, n’era l’autor, amb l’únic indici d’una lleu semblança cal·ligràfica. Dreyfus va ser arrestat en un ambient d’exaltat antisemitisme i empresonat. Un consell de guerra el va condemnar per traïció i va ser expulsat de l’exèrcit i deportat per sempre a la presó de l’illa del Diable. Finalment, es va descobrir que el traïdor havia estat el major Esterházy.
Durant molt de temps, vaig odiar les biografies i tot el que se’n derivava. Recordo quan va començar tot, el moment exacte, i també com em va anar passant aquella animadversió que encara surt de tant en tant com una veueta que m’interroga. Va ser a les classes d’història de l’art que ens feien a Belles Arts, en una de les primeres assignatures que vaig tenir. Era en una classe fosca on la professora ens relatava les vides dels pintors renaixentistes italians davant d’una paret blanca que anava veient passar les diapositives. La professora explicava les seves vides per explicar el seu art, la qual cosa no hauria estat del tot malament si els detalls de la vida que es relataven haguessin servit de debò per explicar les pintures. No, no era així, en aquell cas eren detalls de la vida, viatges, anècdotes que semblaven les que va escriure el primer historiador Vasari. I des de Vasari havia plogut una mica, però això semblava que li importés poc, a aquella Història de l’Art en majúscules que omplia la cova platònica on ens tancaven per aprendre els avatars del passat.
Em vaig blindar contra les biografies com només es blinda un estudiant de Belles Arts quan té dinou anys. Feroçment, tossudament les odiava, fins a l’extrem de no concedir-los cap mena de valor. Als dinou anys els judicis són sumaris, el que no sabem és que les condemnes que ens imposem també ho són. Per sort, la vida, quan tenim dinou anys, ens sol tractar amb més clemència que la que nosaltres som capaços de concedir i de mica en mica vaig anar canviant de parer. Molt bé, la biografia dels artistes no ho explicava tot, però bé devia explicar alguna cosa. El problema no era la biografia, era que la narrativa d’aquesta vida acabava desconnectada dels significats de les obres que havia produït.
Explicar vides és un dels oficis més difícils que existeixen. En primer lloc perquè tot retrat és també un autoretrat. Qui s’atreveix a descriure la vida d’algú com Giotto, Shakespeare o Churchill? Qui s’atreveix a deformar el seu rostre, la seva cal·ligrafia per ajustar la distància que el separa dels ídols, dels monstres? La quantitat de judicis, de talls, de mapes, de detalls i de controvèrsies que es poden acumular o enfrontar són tan grans que fan tremolar fins i tot els punts de vista més fonamentats. Hi ha, a més, el judici del biografiat, sigui de l’àmbit que sigui. El biògraf, poc o molt, mesura i se sent mesurat pel biografiat, acaba sabent-ne les petiteses, les casualitats que l’han portat a viure com ha viscut, però també la grandària de l’esforç o de la maldat. Sigui com sigui, hi ha una part de mesura de la biografia pròpia en la vida de l’altre, després de Samuel Johnson i James Boswell, sense anar més lluny, però també a partir de la novel·la. Natalia Ginzburg ens narra la vida de Txékhov, i el lector, que pot entendre la diferència entre els gèneres, salta també de les obres de ficció de l’autora al text que contracta com a vertader.
Per tot això, escriure un pròleg a un llibre de Natalia Ginzburg que parla sobre Anton Txékhov és encara més compromès, perquè encara que només sigui un homenatge, significa descriure l’agraïment a l’honor que Ginzburg li ret a Txékhov. Pocs autors europeus han estat a l’altura de la complexitat humana que Txékhov descriu en les seves obres. Ginzburg n’és una, sense cap mena de dubte. L’autora de La casa i la ciutat, Les petites virtuts i Lèxic familiar està acostumada a tractar els seus personatges amb tacte, amb proximitat i amb intimitat narrativa. En aquest llibre Txékhov es transforma, inevitablement, en un personatge ginzburgià.
Ginzburg s’explica Txékhov a si mateixa, se’l fa comprensible, abastable, proper. Després d’haver escrit a través dels seus personatges, s’atreveix a narrar-lo i a descriure’l. Els lèxics familiars contenen personatges i situacions semblants, els afectes descriuen línies paral·leles. Els dols pels morts, la manca de sentit de les situacions quotidianes transcendeixen el present i el fan arquetípic, simbòlic, permanentment. Sembla que algú que sap explicar tan bé la condició humana contemporània, un dels escriptors que millor l’ha sabut definir i relatar després de Shakespeare, també hagi hagut de tenir una vida plena, profunda, una vida que subratlla i expandeix les complexitats de les seves obres.
Va ser així, suposo, que vaig anar canviant de parer sobre com la biografia podia ajudar a explicar i a entendre els textos. Ja he explicat que era una reacció adolescent, que potser en aquell moment hi tenia a veure també el fet que la meva vida tampoc no explicava gaire cosa i que les vides que em contaven a la cova de la Història no acabaven volent dir res de particular, anys de naixement i anys de defunció que contenien els anys en què s’havien pintat aquelles obres.
Les vides expliquen, és clar, i només cal una mica d’introspecció per adonar-se fins a quin punt, per veure quins són els paisatges, les persones i les vivències que acaben servint de model o de font d’inspiració. El problema de la vella historiografia és que mantenia buida la part que uneix vida i obra, que és precisament el que intenten evitar biografies com aquesta de Natalia Ginzburg, Txékhov per Txékhov a través de Natalia Ginzburg.
Escric aquest pròleg amb quaranta-cinc anys. Si compto els dies passats, puc dir que Txékhov va morir més jove que jo. La meva relació amb ell ha estat la del lector que ha anat buscant traduccions fins que vaig poder llegir en francès. El mateix em va passar amb Ginzburg i l’italià, el seu estil i vocabulari són nítids, i ara, traduïda al català, es fa encara més propera. Si ho explico és perquè ens movem sempre amb les precaucions que demana la relació entre subjecte i objecte. Perquè és impossible sostreure’s del subtítol del llibre, Vida a través de les lletres, quan cadascú pel seu costat ha viscut sempre envoltat de lletres, paraules, frases, històries i llibres.
Una vegada, a Nijni Nóvgorod, un bon amic em va contar una història per relativitzar alguns problemes que li vaig explicar en confiança. Era la història del rabí i la cabra, que comença amb els problemes del vell Iàkov, que va a veure el rabí per dir-li que casa seva s’està convertint en un desastre. La seva cunyada ha anat a viure-hi perquè el seu marit s’emborratxa i els han fet fora de casa. «De tant en tant, el marit també hi passa, torrat. A més, ells ja són sis, i la casa és molt petita i les baralles entre la cunyada i la sogra se senten per tot el barri. Els dies calamitosos són precedits de dies desastrosos i seguits d’altres que no porten res de bo».
—Has de portar una cabra a casa —li va dir el rabí.
—Però, una cabra…
—No discuteixis, una cabra ho arreglarà tot.
Al cap de dues setmanes Iàkov va a veure el rabí i li diu que la situació és insuportable. No tan sols no ha millorat res, la cabra salta per l’habitació, caga per tot arreu, no es pot dormir dels bels que fa…