V.1: abril del 2020
Títol original: Famiglia
© Giulio Einaudi Editore s.p.a. Torino, 1977, 1995, 2011 i 2012
© de la traducció, Elena Rodríguez, 2020
© d'aquesta edició, Futurbox Project, S. L., 2020
Tots els drets reservats, inclòs el dret de reproducció total o parcial en qualsevol forma.
Correcció: Gemma Garrigosa i Núria Solano Dalmau
Disseny de coberta: Taller de los Libros
Publicat per Àtic dels Llibres
Carrer d’Aragó, 287, 2n 1a
08009, Barcelona
info@aticodeloslibros.com
www.aticodeloslibros.com
ISBN: 978-84-17743-89-5
THEMA: FBA
Conversió a ebook: Taller de los Libros
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. S’ha de dirigir a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fer servir algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).
Durant tota la seva vida va ser una persona compromesa amb la resistència clandestina contra el feixisme. Un dels moments que van marcar la seva existència, de fet, va ser la mort del seu primer marit, Leone Ginzburg, a causa de les tortures de la policia. Ginzburg, de qui en va adoptar el cognom, va formar part, com Natalia, del grup d’intel·lectuals que va fundar la prestigiosa editorial italiana Einaudi.
Natalia Ginzburg és un dels noms principals de la literatura italiana del segle xx. Entre les seves obres més destacades s’hi troben Les petites virtuts (1961) i Lèxic familiar (1963). Molt activa políticament i culturalment, va viure la postguerra, la pobresa, la fam i la persecució del feixisme. Va morir a Roma el 1991.
Un retrat meravellós de les realitats familiars del segle xx
Família i Burgesia són els dos relats llargs que formen aquest llibre que Natalia Ginzburg va escriure el 1977. En ells, l’autora es submergeix en un territori molt proper: el de les crisis familiars i els destins dibuixats per la fortuna, la desgràcia, casualitats capricioses i trobades inesperades, amors fràgils i aversions obstinades.
Natalia Ginzburg segueix els arabescos d’aquestes vides imperfectes amb un estil depurat i líric, caracteritzat per la subtilesa, en un contrapunt submís però implacable que reinventa la música banal i terrible de la vida.
«A la definició de família, l’Enciclopèdia Einaudi podria oferir aquest relat com a quadre de la situació actual en una capa significativa de la civilització occidental.»
Italo Calvino
«La literatura de Ginzburg ens convida a tornar-hi sovint […] N’estic enamorada.»
Eva Piquer
«En els seus textos, el que és superficial esdevé profund.»
Francesc Serés
«Res del que ens explica Natalia Ginzburg no ens és aliè. […] La lectura d’aquests relats deixa en el lector una felicitat trista, una desesperació optimista.»
Flavia Company
Portada
Newsletter
Pàgina de crèdits
Sobre aquest llibre
Família
Burgesia
Sobre l'autora
Volem convidar-lo a subscriure's a la newsletter d'Àtic dels Llibres. Rebrà informació sobre ofertes, promocions exclusives i serà el primer a conèixer les nostres novetats. Només ha de clicar en aquest botó.
Família
1. En aquest llibre s’ha optat per respectar la puntuació de les cites de l’original italià. Per aquest motiu, el lector s’adonarà que les cites no apareixen de forma unificada al llarg del text. (Nota de l’edició)
2. «De sang han embrutat els patis i les portes / qui sap quant de temps caldrà per netejar». Aquests versos, i els que apareixen algunes línies després, formen part de la cançó italiana «Contessa», composta per Paolo Pietrangeli el 1966 i que es va convertir en una de les cançons més destacades durant les protestes del 1968 a Itàlia. (N. de la T.)
3. «Companys, dels camps i dels tallers, preneu la falç, preneu el martell». (N. de la T.)
Burgesia
4. «Vella petita burgesia / per petita que siguis / jo no sé si em fas més ràbia, pena, fàstic o malenconia». (N. de la T.)
5. «Que ella em cregui lliure i lluny, sobre una nova via de redempció». (N. de la T.)
Un home i una dona van anar, una tarda, a veure una pel·lícula. Era diumenge i era estiu. Amb ells hi havia una noia de catorze anys i dos nens al voltant dels set. L’home era alt, bell, amb els cabells negres i arrissats, la cara gran i morena, la boca gran i seriosa. Duia unes ulleres negres i un vestit de tela blava molt arrugat. La dona era petita, no bella, amb una cara menuda i olivàcia, els cabells negres recollits al damunt del cap, el nas llarg i fi, ulls verds i celles espesses, espatlles caigudes i malucs amples. Portava una faldilla texana i una samarreta blava molt descolorida. Ells eren amics, es coneixien des de feia molts anys. Feia temps, en la seva joventut, havien estat amants i havien viscut junts. Ara, en canvi, només eren amics. La noieta era la filla de la dona, i es deia Angelica. Era alta, amb els cabells vermell foc que li queien sobre les espatlles, un floc que li penjava davant l’ull, de manera que només hi veia amb un ull, groc castany, i era molt pigada. Duia una faldilla acampanada de color verd herba i una samarreta de seda crua. El més petit dels dos nens era el fill de l’home. Es deia Piergiorgio, però l’anomenaven Dodò. Era gras, amb els cabells castanys llisos i pentinats al front, ulls rodons i tímids, i duia un jersei de llana de camell lligat a la cintura. L’altre nen era prim i de pell morena, amb amples dents blanques que sobresortien als llavis. Es deia Daniele i era el fill d’una veïna de casa de la dona, una tal Isa Meli, que aquell dia estava cansada i només volia passar tota la tarda dormint. Per què aquest jersei, va dir l’Angelica, assenyalant el nen gras. Tenia una veu fina, severa i assenyada. Estava summament descontenta per sortir amb la mare, el diumenge a la tarda, i amb aquells nens, i el seu sol ull es veia, entre les pigues, avorrit i sever. L’home li va retirar el floc de la templa. Durant un segon va aparèixer el segon ull, llavors el floc el va tornar a amagar. Perquè al cinema, va dir l’home, quan hi ha l’aire condicionat, pot fer fred com al pol Nord.
La pel·lícula era en color i es titulava Abisme. Uns milionaris en una vil·la molt blanca en una platja solitària bevien begudes, nedaven, prenien el sol i es disputaven un patrimoni. L’home i la dona no seguien la trama, i cadascú pensava en els seus assumptes propis. L’home ho feia en una carta que li havia escrit la seva dona el dia abans, des de Venècia, i que duia a la butxaca de la jaqueta. Era a Venècia des de feia més d’un mes. Per primer cop des que havia nascut, no havien portat en Dodò d’estiueig, sinó que simplement passava els matins a Fregene i les tardes a casa, avorrint-se. L’home ja no s’estimava la dona, però n’estava gelós. Pensava que a Venècia devia tenir algú. Explorava amb el pensament, com, d’altra banda, feia sovint al llarg del dia, totes les persones que estaven allà amb ella, i aquesta exploració constant l’humiliava. Potser ell hauria pogut estiuejar amb en Dodò, però no en tenia ganes en absolut, i s’al·legava l’excusa que havia d’acabar un llibre que estava escrivint sobre els barris perifèrics a les ciutats modernes. La dona pensava en els seus pares, amb els quals ella i l’Angelica solien dinar el diumenge, i amb els quals discutia cada diumenge per motius polítics, ja que els seus pares s’havien tornat molt reaccionaris els últims temps. En Daniele, el nen prim, reia, malgrat que a Abisme no hi hagués res que fes riure. Rient es feia un cabdell a la butaca i donava puntades de peu molestant en Dodò, que estava assegut al seu costat. En Dodò també reia i mirava el pare amb els seus ulls rodons i espantats. L’aire condicionat devia estar espatllat perquè no se sentia brunzir res i feia tanta calor com a fora. El pol Nord, va dir l’Angelica. L’home va dir que li semblava que en un altre cinema, no gaire lluny, amb un aire condicionat òptim, feien una pel·lícula de dibuixos animats, millor per a nens. La dona li va preguntar per què no ho havia dit abans. Ell va dir que havia estat a punt de fer-ho, però que li havia semblat que tenia moltes ganes de veure Abisme. Ella va dir que, en realitat, els dibuixos animats eren superiors a les seves forces. Però si volien anar a veure els dibuixos animats, podia esperar fora en una cafeteria. L’Angelica va dir que eren bojos, que havien pagat una entrada de cinc mil lires. Des de les butaques que hi havia darrere seu, algú els va fer callar. Els milionaris anaven en llanxa, solcant un mar blau i vertiginós, i s’envoltaven d’esquitxades altíssimes. Llavors morien l’un rere l’altre, alguns es mataven mútuament i altres morien devorats per un tauró. Quan van sortir del cinema, encara era tarda. L’home se sentia el cap ple de mar, sorra, begudes, taurons i rierols de sang.
Van anar a seure en una cafeteria a l’aire lliure, en una plaça petita. Un cambrer va proposar la copa gitana, i l’Angelica i els dos nens van dir que els anava bé. La dona i l’home van prendre dues cerveses. La copa gitana era un got alt amb una torre de nata muntada, tres cireres confitades, pistatxos i una neula plantada dreta al bell mig. Un cop beguda la cervesa, l’home es va eixugar amb el mocador la mandíbula, el front i les mans. La dona va preguntar-li per què estava tan trist. Ell va dir que havia rebut una carta lletja de la Ninetta. La Ninetta era la seva dona, la mare d’en Dodò. Com de lletja, aquesta carta?, va preguntar la dona. Lletja, plena de petites maldats. A la dona, la Ninetta li resultava summament odiosa. Tots dos van pensar en la Ninetta, cadascú a la seva manera. L’home tenia al davant dels ulls la persona de la Ninetta, alta i fràgil, amb les seves espatlles gràcils i lleugerament corbades, el coll llarg, el cap amb un serrell negre suau, el rostre d’una pal·lidesa làctia, el somriure que ella oferia com s’ofereix un objecte de valor. No se l’estimava, però tenia aquell serrell negre tot el dia al davant dels ulls, i trobava humiliant tenir-la així davant els ulls i patir-ne, sense amor, amb irritació, amb un cúmul de ressentiments de naturalesa trista i miserable. La dona trobava la Ninetta estúpida com una pera. Era estrany que hagués escrit una carta; no era un dels seus costums, sempre preferia trucar per telèfon, havia dit l’home. Ni per telèfon ni en aquella carta deia quan tornaria. D’en Dodò se’n cuidava una noia espanyola que era alhora bella i pèssima, que sempre acabava tenint embolics tant amb els diners com amb els homes. Hi havia, afortunadament, l’Evelina. L’Evelina venia cada dia, portava el nen a Fregene, llavors tornaven i estava amb ell tota la tarda. Cuinava la portera, perquè la Ninetta, abans de marxar a Venècia, havia discutit amb la cuinera i l’havia acomiadat. Segons l’Evelina, la Ninetta havia fet bé perquè aquella cuinera era bruta. No recordo qui és l’Evelina, va dir l’Angelica. L’Evelina era la mare de la Ninetta, l’àvia d’en Dodò. Estaria perdut sense l’Evelina, va dir l’home. Però ella sempre estava plena de pors. Si ara veiés en Dodò que es menja la copa gitana es desmaiaria. Estava en contra de la nata muntada. En contra dels pistatxos. En contra de les cireres confitades. A tot arreu hi veia els colorants. A la nata no hi ha colorants, va dir l’Angelica. No, però hi deu haver alguna cosa inadequada, llet bruta, sucre brut. No ho sé, va dir l’home. L’Evelina era, en realitat, va dir en veu baixa, asfixiant. Portava el nen a Fregene, però el portava a la platja, i passaven tot el matí ella i en Dodò a la vil·la d’uns amics d’ella que tenien una piscina. Asfixiava amb aquella piscina, va dir ell. L’aigua allà era tan clara i neta, segons ella, que fins i tot es podia beure. Allà hi havia un cadell blanc, va dir en Dodò, molt petit i bonic. Es deia Fiocchino. Però cap nen per jugar amb tu, va dir l’home. No, cap nen. El net del guarda havia vingut dos cops. No, tres cops. Però havia marxat gairebé de seguida. En Dodò menjava la copa gitana molt a poc a poc. En Daniele ja s’havia acabat la seva i havia entrat a la cafeteria per veure jugar a futbolí. Ja veuràs que a mitjanit encara serem aquí, va dir l’Angelica. No tenim cap pressa, va dir l’home. Ningú no ens persegueix i aquí asseguts estem la mar de bé. Ara fa una mica de fresca. La dona va acariciar els cabells d’en Dodò. Va treure una pinta de la seva bossa de palla i va començar a separar-li al front els cabells fins, llisos i clars. L’home va dir-li que ho deixés estar. No calia pentinar-lo. No li agradava amb la ratlla, el preferia sense, amb el serrell com la seva mare. En canvi, era molt més necessari pentinar el floc de l’Angelica. Va treure la pinta de la mà de la dona i va pentinar aquell floc. L’Angelica va apartar el cap i li va donar una bufetada a la mà. Que maca, va pensar l’home. Es podrien comprar, va dir ell, clips i passadors, òptims per tenir els cabells al loc. Fins i tot en venien els tabaquers.
deliciosa;*