La trama del gas natural a la Barcelona preolímpica

Pròleg

La informació sobre l’esfondrament d’un edifici de deu plantes al carrer del Capità Arenas1 57-59 cantonada amb Santa Amèlia 10-12 de Barcelona, al districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona, durant la nit del 6 de març de 1972, en què van morir divuit persones, va condicionar durant molt temps l’exercici de la meva professió de periodista. Les intrigues per desviar l’atenció de l’opinió pública, divulgant que la causa havia estat un dipòsit d’explosius d’una organització d’extrema dreta, i així evitar els efectes comercials negatius derivats d’una deficient conversió del gas ciutat (també anomenat gas manufacturat) a gas natural, van posar de manifest la manca de llibertat de premsa i la intervenció del sector energètic sobre els mitjans de comunicació. Fins que no es va aconseguir provar que la deflagració va ser deguda al gas i no una detonació provocada per un “terrorisme blanc” van passar mesos. Els familiars de les víctimes van exercir l’acció popular contra la companyia Catalana de Gas y Electricidad i es van presentar com a part en un dels sumaris més controvertits que es van instruir a la dècada dels setanta. Però la democràcia, nascuda sense ruptura amb el franquisme, va privar l’opinió pública d’un judici oral que hagués dictaminat les causes de les deflagracions i les responsabilitats penals. Les connivències entre el poder polític i judicial, que han esdevingut tant flagrants durant el procés de reivindicació del dret a l’autodeterminació de Catalunya, ja es varen fer evidents en la instrucció dels sumaris de les explosions de gas dels anys 70.

L’explosió de Capità Arenas, a la qual en van seguir d’altres, també amb víctimes, va commoure Barcelona en una època marcada per profundes tensions entre els sectors liberals —que volien controlar la nova font energètica—, i els franquistes que posseïen el monopoli dels hidrocarburs del petroli (fuel, gasoil, propà, butà) a través de Campsa i de la seva filial Butano. Aquella lluita econòmica i política seria utilitzada com una cortina de fum per amagar la realitat dels fets. S’havien signat acords per a la importació de gas natural liquat (GNL) d’Algèria i Líbia i aquells tràgics successos afectaven la imatge del producte que s’emmagatzemava a la planta de regasificació situada al moll d’inflamables del port de Barcelona.

La premsa estava emmordassada i vigilada pels addictes al Règim. Però a Catalunya aquesta situació era també aprofitada pels sectors de la burgesia industrial i financera. Les empreses energètiques i elèctriques, Catalana de Gas y Electricidad —i la seva filial Gas Natural—, FECSA (Fuerzas Eléctricas de Cataluña), ENHER (Empresa Nacional Hidroeléctrica del Ribagorzana), Hidruña (Hidroeléctrica de Cataluña) i Fuerzas Hidroeléctricas del Segre tendien els seus tentacles sobre els consells d’administració dels diaris barcelonins. De la mateixa manera que intentaven frenar les informacions crítiques sobre el funcionament i els permisos de construcció de les centrals nuclears d’Ascó i de Vandellòs van fer tot i més per aturar el descrèdit que aquelles tragèdies ocasionaven al canvi entre el gas ciutat —un derivat del petroli i que fins llavors es consumia a Barcelona— i el gas natural.

La gestió de la catàstrofe de Capità Arenas, especialment per la premsa, la Justícia i l’empresa afectada, es va convertir en un laboratori de com s’administrarien les qüestions energètiques en la democràcia del segle XXI: la transparència i el dret a la informació brillarien per la seva absència. El filòsof i pensador Ivan Illich —a qui vaig conèixer el setembre de 1980 en un col·loqui celebrat a la Universitat de Kassel— en el seu assaig Energia i equitat qualificava de “monopoli radical” la manera com els oligopolis energètics del gas, del petroli i de l’energia nuclear exerceixen el seu servei i imposen la seva llei als consumidors. La desinformació sol ser una de les claus d’aquest domini. El que ara es coneix com a greenwashing, el blanqueig ambiental de la imatge empresarial, era pràctica habitual de la publicitat de Gas Natural durant els anys 90 i la primera dècada del segle XXI.

Una de les personalitats clau d’aquelles tràgiques explosions va ser Pere Duran Farell, l’empresari que va introduir l’energia atòmica i el gas natural a Catalunya; impulsor dels grans embassaments al Pirineu; pioner en les relacions empresarials amb Japó, Amèrica Llatina i el Magrib i un sagaç negociador amb l’oposició antifranquista. Va aconseguir suports del sindicat clandestí Comissions Obreres pactant amb els seus dirigents durant la crisi de la Maquinista, Terrestre i Marítima el 1963; amb els comunistes del PSUC; amb els socialistes que col·laboraven en els gabinets d’estudis del Banc Urquijo, com Narcís Serra, i amb els sectors nacionalistes propers a Jordi Pujol.

En la societat civil catalana es va produir un consens polític basat en no admetre que la catàstrofe de Capità Arenas havia estat causada pel gas natural. La consigna consistia a fer creure a les instàncies polítiques i socials que tot era una conspiració contra el propi Duran Farell, negociador —amb èxit— dels contractes amb Algèria i Líbia; que es tractava d´un complot orquestrat pel centralisme i els “ultres” del Règim com Luís Valero Bermejo, president de Butano, de Refinerías de Petróleos Escombreras (Repesa) i secretari de la Confederación Nacional de Hermandad y Asociaciones de Excombatientes. Bermejo seria elegit president d’ENAGAS (Empresa Nacional del Gas) i Butano el 1974. La primera societat estava controlada al 100% per l’INI i la segona compartida amb l’INI i CAMPSA (Compañía Arrendataria del Monopolio del Petróleo).

Durant la primavera de 1972 em vaig trobar sol davant del perill i defensant el resultat de les meves investigacions que indicaven que l’explosió de Capità Arenas / Santa Amèlia havia estat deguda a un nou i poderós producte subministrat a la xarxa: el gas natural. Els sectors democràtics de la professió, sabedors de la influència que Catalana de Gas tenia sobre els mitjans, van evitar indagar sobre el tema. Ni articles de fons, ni editorials, ni reportatges explicaven els detalls de la conversió del gas ciutat al gas natural. Probablement la veritat, demostrada a través de les anàlisis pericials obligades pel sumari que instruïa el jutge Cesáreo Rodríguez-Aguilera Conde, no hagués transcendit a l’opinió pública de no haver coincidit amb els interessos de la cort franquista que controlava el sector energètic. En aquells anys resultava políticament incorrecte enfrontar-se a Catalana de Gas y Electricidad i a l’emergent Gas Natural, responsable de la importació del GNL, estructures empresarials que lideraven la modernització del país. El que no es podien imaginar els directius que van intentar amagar la veritat sobre Capità Arenas és que al cap d’uns mesos s’esdevindrien les explosions dels carrers Ladrilleros (avui Rajolers), Camp, Consorts Sans Bernet i la del Club de Tennis Andrés Gimeno. Si la companyia de gas hagués reaccionat ràpidament admetent la seva responsabilitat en la primera tragèdia potser s’haurien evitat les víctimes posteriors.

El Col·legi d’Enginyers de Catalunya va publicar un informe, més polític que científic, afirmant que la causa havia estat el “terrorisme blanc” i que “algun problema de manipulació o emmagatzematge podia estar a la base de l’explosió”. Aquell informe va accentuar els dubtes dels consumidors mentre ningú s’atrevia a qüestionar la seguretat de la conversió ni el seu procés tecnològic.

L´experiència informativa que vaig viure i les repressions que vaig patir em durien, anys després, a defensar la causa ecologista i un model energètic basat en les energies renovables i descentralitzades. Un projecte de societat que en aquells dies divulgaven els meus mestres: Ivan Illich, Murray Bookchin, Ernst Friedrich Schumacher i Michel Bosquet. Un model que fos una alternativa a les energies fòssils (carbó, petroli, gas i urani) responsables dels greus efectes contaminants com demostraria dècades més tard el Grup Intergovernamental d’Experts en Canvi Climàtic (IPCC/GIEC) de l’ONU.

Quinze anys després dels articles que vaig escriure sobre les explosions de gas, vaig conèixer en Pere Duran Farell. Alguns companys de professió i ecologistes es van sorprendre. Aquella amistat, però, em va oferir un regal impagable. Va ser el dia que l’empresari em va confessar: “m’ho vas fer passar malament. Però vas ser honest”. Al que jo li vaig contestar: “vaig complir amb la meva ètica i amb el meu deure de periodista. Jo ho vaig passar molt pitjor. Em vaig quedar sense feina”. Duran Farell no va replicar i va tancar el tema de la conversa per referir-se a l’ecologia com a nou paradigma per al segle XXI. Sabia que aquella deferència em complaïa i acabaria unint-nos en complicitat durant un fugaç període de temps. Potser massa fugaç per poder construir algun projecte comú per Catalunya i comprovar que la seva conversió a l’ecologisme no era oportunista.

El que s’explica en aquest llibre és la història de com es van gestar les informacions sobre la instrucció del sumari de Capità Arenas: el processament dels enginyers de Catalana de Gas y Electricidad i del delegat provincial d’Indústria; el sobreseïment del sumari, amb el corresponent indult als processats, i el meu propi processament per criticar aquella decisió judicial. Les explosions no van tenir, doncs, ni judici oral ni sentència; una cosa insòlita per la gravetat dels fets. Els familiars de les víctimes i l’opinió pública es quedarien sense conèixer el dictamen definitiu de la Justícia.

Alguns episodis que descric em recorden escenes de Le mani sulla città (Les mans sobre la ciutat), aquella extraordinària pel·lícula de Francesco Rossi, amb Rod Steiger en el paper del mafiós constructor Edoardo Nottola. El film tracta de l’enfonsament d’un edifici en què moren dos obrers i un nen pateix l’amputació de dues cames. La tragèdia provoca una gran consternació a l’opinió pública italiana i l’empresa responsable comença una estratègia de corrupció política per frenar l’impacte negatiu sobre les seves inversions.

La meva crítica a l’indult atorgat als processats per les explosions de gas, publicat a Diario de Barcelona (el periòdic més antic d’Europa, fundat el 1792, avui ja desaparegut) va suposar la meva immolació i també la caiguda en desgràcia del director Tristán La Rosa, que no va acceptar pressions per reconduir els fets a favor de la companyia de gas.

Els meus reportatges i articles que es començaren a publicar el 8 de març de 1972 al Brusi2 van tenir continuïtat fins a finals d’aquell any, més aviat per la meva obstinació. El meu director, José Tarín Iglesias, preferia que em dediqués d’altres temes menys conflictius que no comprometessin la propietat del diari i dels seus accionistes. No obstant això, vaig poder continuar les investigacions a El Correo Catalán del 1973 fins el 1976. Vaig tornar posteriorment al Diario de Barcelona i vaig seguir escrivint sobre el tema durant 1977 fins que vaig ser processat. En aquell moment el consell d’administració de Barcelonesa de Publicaciones estava controlat per la companyia elèctrica FECSA representada per l’advocat Juan Vives Rodríguez de la Hinojosa. Un anys abans el president era Josep Maria Santacreu, que també ho era del Banco de Huesca i la vicepresidència l’ocupava Joan Echevarría Puig, president de Motor Ibérica, home de l’esmentada FECSA, companyia de la qual acabaria sent president.

Quan l’11 de gener de 1983, i després d’uns anys de diverses crisis periodístiques i empresarials que van afectar el Diario de Barcelona, vaig ser nomenat director del periòdic per una assemblea de periodistes i de treballadors, vaig escriure diverses editorials referint-me al cas. Els poders fàctics, però, van fer el possible perquè aquella singular experiència autogestionària fracassés. Sense ajuts públics i havent de pagar a Papelera Española —relacionada amb el sector energètic— les factures al comptat, el diari es va anar asfixiant lentament.

Amb la publicació d’aquest llibre, quaranta-set anys després d’aquella tragèdia urbana, compleixo amb una assignatura pendent amb mi mateix i amb la professió. Alguns companys m’ho han vingut demanant. Si m’hi he decidit, finalment, ha estat amb l’objectiu de donar testimoni d’una època en la que funcionaven les linotípies, els tallers d’arts gràfiques feien olor de plom i escrivíem els articles en màquines Underwood. Una època en què se solien convocar assemblees de redacció per defensar la llibertat d’expressió que reivindicàvem en manifestacions pels carrers de Barcelona. Una època en què somiàvem societats de redactors com la que funcionava a Le Monde, i començàvem a preveure l’impacte de les noves tecnologies en el sector i el cost social que comportarien.

El més paradoxal és que els gairebé quaranta anys de democràcia, de modernització tecnològica de la premsa i de l’eclosió d’Internet, no han fet progressar la llibertat d’informació i el periodisme d’investigació. I el més greu, la xarxa està provocant una sobre-informació alienant de la qual resulta difícil sortir-ne. Hi ha una major concentració en els mitjans de comunicació i una degradació de la professió i del sindicalisme en el sector. Dubto que el seguiment constant que vaig fer del sumari de Capità Arenas pogués fer-se avui en qualsevol mitjà de comunicació, si aquesta informació afectés una gran empresa energètica com Agbar, Endesa, Iberdrola o la mateixa Gas Natural (ahir Gas Natura-Fenosa, avui Naturgy).

Un altre exemple de la manipulació informativa és la manera que el lobby atòmic intenta reactivar les centrals nuclears i allargar el seu període de vida fins a seixanta anys, intoxicant els mitjans de comunicació i presentant l’energia de la fissió com una energia descarbonitzada i barata

Al Gore, exvicepresident dels Estats Units i Premi Nobel de la Pau, va escriure a La nostra elecció:

El declivi dels diaris ha precipitat l’acomiadament dels periodistes experimentats, amb el temps i els recursos per investigar grans estafes com el de les empreses i institucions energètiques contaminants responsables del canvi climàtic.

Això és el que vam patir alguns periodistes catalans impulsors de la informació ambiental durant els anys 70 i 80.

Un recurs energètic de trànsit

Les seccions d’economia dels grans mitjans de comunicació segueixen augurant, com en els anys 70, que el gas natural és un recurs de futur. Segons l’Agència Internacional de l’Energia (AIE) la demanda global de gas natural ha crescut a un ritme mitjà anual del 2,4% durant el període 2012-2018, lleugerament per sota de la taxa prevista pel carbó (2,6%) i molt per sobre de la del petroli (0,7%). L’AIE preveu un augment del 50% en el consum el 2035. La part de gas de tot tipus (inclòs el gas d’esquist obtingut mitjançant el sistema fracking) en el mix energètic mundial passaria d’un 21% a més d’un 25% en els propers anys.

El gas natural seguirà sent, però, un problema ambiental tot i que es millorin les tecnologies per a la seva seguretat. Sent un recurs fòssil limitat, com el carbó, el petroli i l’urani, continuarà encarint-se i provocant un impacte sobre el clima. Els països dependents de la seva importació tindran un risc geopolític afegit, llevat que vagin substituint el recursos fòssils per fonts renovables; cal incentivar la transició deixant de subvencionar el petroli, el gas i l’urani. El 2018 els lobbies energètics basats en les energies fòssils seguien rebent subvencions de més de 425.000 milions de dòlars anuals mentre que les energies del sol en rebien quatre vegades menys, segons l’Overseas Development Institute i l’Oil Change International. Durant el 2019 aquesta tendència no ha canviat.

Lamentablement els accidents mortals relacionats amb el gas continuaran produint-se —se’ns dirà que és el “preu del progrés”—, tot i que és d’esperar que les empreses subministradores donin una informació transparent relacionada amb la seguretat; una actuació molt diferent de la que va tenir la companyia Catalana de Gas y Electricidad durant les tràgiques explosions de gas ocorregudes a Barcelona durant la dècada dels 70.

Seguiran les mobilitzacions de consumidors en protesta per la deficient gestió del subministrament, la “pobresa energètica” que afecta milers de famílies i els grans macroprojectes gasistes. Manifestacions als barris afectats, a les terres on es projecten gasoductes o contra les prospeccions petrolíferes i gasistes, com les plataformes de la multinacional russa Gazprom a l’Àrtic o les prospeccions de Repsol a Canàries. Hi ha dues línies globals d’inversió financera en el sector que han motivat el rebuig de les poblacions afectades: les explotacions de gas d’esquist a 4.000 metres de profunditat mitjançant la contaminant fracturació hidràulica, i la construcció de grans dipòsits submarins (a 1.700 metres de profunditat) i subterranis per emmagatzemar gas natural com a reserva estratègica per a moments d’escassetat energètica.

ONG de tot el planeta s’han organitzat per exigir la prohibició del fracking mentre que l’AIE pronostica que aquest tipus de gas no convencional representarà, l’any 2035, prop de la meitat de l’augment de la producció mundial. A Espanya diferents comunitats autònomes, entre elles Catalunya, s’han negat a autoritzar la tècnica de la fractura hidràulica malgrat que, posteriorment, el Tribunal Constitucional ha tombat aquestes lleis parlamentàries.

L’impacte ambiental dels nous projectes gasistes no ha trigat a aparèixer. Els dipòsits submarins van ocasionar les primeres alarmes en provocar moviments sísmics de magnitud 4,3 graus de l’escala Richter a les costes de Castelló i Tarragona arran del projecte Castor. Aquesta plataforma impulsada per la constructora ACS i en la qual ENAGAS havia previst adquirir la meitat del paquet d’accions estava projectada per comptar amb tretze dipòsits amb una capacitat de 1.900 milions de metres cúbics. La injecció de gas en una de les antigues bosses de petroli va afectar la falla sísmica d’Amposta i això va produir centenars de petits terratrèmols. Aquests enormes dipòsits previstos per emmagatzemar una quantitat de gas natural equivalent a un terç del que consumeix tot Espanya en 50 dies, han estat impulsats per ENAGAS a Serrablo (Osca), Gavina (Biscaia) i Yela (Guadalajara), mentre que Gas Natural Fenosa (ara Naturgy) gestiona el projecte de Marismas (Huelva) i el de Berlín, aquest en unes cavitats salines del subsòl a la zona minera de Balsareny (vuit dipòsits amb una capacitat de 500.000 metres cúbics i a 900 metres de profunditat).

Els sismes provocats pel projecte Castor van ocasionar l’alarma general en les poblacions costaneres valencianes i catalanes i en les àrees nuclears d’Ascó i Vandellòs, pròximes a la falla de l’Ebre. El Govern Rajoy va paralitzar les injeccions de gas el setembre de 2013 en registrar-se moviments sísmics de magnitud superior a 4 en l’escala de Richter. El 3 d’octubre de 2014 el Consell de Ministres va aprovar, per sorpresa, atorgar una subvenció de 1.350,7 milions d’euros al consorci Escal UGS (participat en un 66,7% per la constructora ACS) per la “hibernació” del projecte. A aquesta quantitat caldrà afegir 3.500 milions més que costarà mantenir la plataforma, el possible desmantellament i els interessos financers, quantitats enormes que acabaran integrant-se en la factura que pagaran les llars que comptin amb subministrament de gas durant les pròximes dècades. Un autèntic atropellament als contribuents.

El gener de 2015 el Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 4 de Vinaròs va obrir diligències prèvies contra disset persones, alts càrrecs i tècnics dels ministeris d’Indústria i Medi Ambient, i vuit directius de la promotora Escal. Se’ls va acusar de prevaricar en haver avalat l’obra i de delictes contra el medi ambient per no fer cas dels informes de l’Observatori de l’Ebre que advertien sobre els riscos sísmics de les injeccions de gas a la plataforma marina.

El 7 de novembre de 2018 el Tribunal Suprem va fallar tornar 18 milions d’euros als consumidors cobrats en els rebuts en concepte de peatges i cànons relacionats amb el manteniment del fallit magatzem gasista. Una nova clatellada judicial al projecte Castor. El gener de 2019 la ministra espanyola de Transició Ecològica, Teresa Ribera, es va comprometre a abandonar definitivament el projecte i segellar els pous. D’aquesta manera esmenava la plana al govern de José Luis Rodríguez Zapatero que va atorgar la concessió.

Ens trobem, doncs, davant d’un repte energètic de gran magnitud i transcendència que exigeix un debat democràtic transparent i contrastat. Seguir fomentant els recursos fòssils, com el gas natural, comporta assumir riscos ambientals i geopolítics cada vegada més greus.

L’EXPLOSIÓ DE CAPITÀ ARENAS explica a fons aquests dèficits democràtics amb l’esperança que les noves generacions es mobilitzin per conquerir un model energètic ecològic i segur. És a dir, una inevitable transició cap a les energies renovables i a la que ja s’han apuntat les gasistes i elèctriques3.

Aquest llibre està dedicat a tots els periodistes, especialment als que han lluitat, lluiten i lluitaran per una informació lliure de la pressió espúria dels poders fàctics, i a totes les víctimes del gas natural.

1. Mort de matinada

La nit del diumenge 5 de març de 1972 vaig anar a veure Le genou de Claire (El genoll de Clara) d’Eric Rohmer —un dels grans realitzadors de la Nouvelle vague— al cinema Arcàdia del carrer Tuset, una de les sales més concorregudes per la gauche divine. Vaig sortir de la projecció refrescat pels paisatges de l’Alta Savoia filmats per Nestor Almendros, pel meravellós llac d’Annecy i pels amors estivals de Jérôme, el protagonista. Vaig agafar un taxi cap al Putxet, on havia llogat un apartament prop del parc. Durant el trajecte seguia meditant sobre les escenes de l’encantador conte moral que acabava de veure. Era mitjanit. El taxista escoltava un programa musical. De sobte l’emissora va interrompre la programació per emetre una notícia d’última hora. Una explosió, de causes encara desconegudes, havia provocat l’esfondrament d’un edifici de deu plantes situat a la cruïlla dels carrers Santa Amèlia i Capità Arenas, al districte de Sarrià-Sant Gervasi. El locutor parlava de desenes de persones sepultades sota la runa i d’escenes d’horror. Es tractava de la major tragèdia urbana dels darrers anys. No m’ho vaig pensar dues vegades: li vaig demanar al taxista que donés la volta i em portés ràpidament al lloc del sinistre.

Pel camí no paraven de sonar les sirenes de les ambulàncies i dels cotxes de bombers. Vam travessar l’avinguda Diagonal i el vaig fer baixar a l’alçada del carrer Capità Arenas, abans d’arribar a la zona universitària. Coneixia bé aquella part de la ciutat pels meus anys d’estudiant a l’Escola Superior d’Arquitectura.

El carrer estava tallat. Davant de l’església Santuari de Santa Gemma em vaig creuar amb diversos grups d’estudiants de les residències pròximes que es dirigien corrent al lloc de l’explosió. La visió era dantesca. La zona afectada semblava haver estat bombardejada. La pols no deixava veure ni respirar. Em vaig tapar la boca amb el mocador i vaig penetrar en aquell infern. Els bombers s’havien enfilat al damunt de les muntanyes d’enderrocs i uns focus anaven il·luminant les seves maniobres. Estaven intentant rescatar les persones sepultades.

Havia passat com una mitja hora de l’explosió, ocorreguda a les dotze i vint minuts de la nit. L’enfonsament dels deu apartaments, que van caure com un castell de cartes, va sorprendre a molts dels seus ocupants al llit o veient la televisió.

En creuar la tanca de seguretat, en una acció imprudent per part meva, vaig trepitjar un paper que havia arribat fins a mi dut pel vent. El vaig agafar. Era el full d’una agenda en el que figuraven unes frases escrites amb retolador. Vaig aconseguir desxifrar el text gràcies a la llum d’un dels focus que estaven utilitzant els bombers. “La Maria Luisa ya no puede más. Se cae de sueño. Esta noche tendremos pesadillas”. Vaig posar-me aquell paper premonitori a la butxaca. Uns instants després un policia em va demanar que m’identifiqués. Li vaig mostrar les meves credencials de redactor de Diario de Barcelona i em va convidar a quedar-me a la zona de seguretat.

—Vigili, poden produir-se més esfondraments en l’altra ala del bloc— em va advertir.

En aquell mateix moment vam sentir uns udols prolongats i esgarrifosos. Un pobre gos, atrapat, bordava atemorit dalt de tot de l’edifici.

Començaren a arribar les primeres autoritats amb cares de consternació. L’alcalde José María de Porcioles, visiblement afectat; el ministre de la Governació, Tomás Garicano Goñi; el governador civil, Tomás Pelayo Ros; el procurador en Corts, Juan Antonio Samaranch i alts càrrecs de la Creu Roja i el Cos de Bombers. Em va sorprendre la presència de tantes personalitats rellevants convocades en aquella hora. No podien haver arribat de Madrid tan ràpidament. Els franquistes mai se solien mobilitzar de forma tan eficient. A una certa distància d’ells, grups de veïns havien baixat al carrer amb el que duien posat; uns anaven abrigats amb mantes, altres amb barnussos i bates.

Es comentava que l’explosió s’havia produït en el tercer pis del número 57-59 de Capità Arenas i que l’ona expansiva havia afectat finestres, portes i vidres de tots els quarts i cinquens pisos de l’illa.

—Li vaig dir a la meva germana que allò era la fi del món i ens vam posar a resar— comentava una afectada que plorava desconsoladament mentre era assistida per la Creu Roja.

Aquella nit no havia anat a veure Le genou de Claire per fer la crítica cinematogràfica pel diari i havia deixat a l’apartament el meu bloc de notes. Així que vaig demanar a un policia municipal que em facilités algunes fulles del seu. Ho va fer, tot dient-me:

—Caram, un periodista sense paper.

La primera declaració que vaig anotar va ser la de José Salvatella, un jove que es trobava en estat de xoc:

—La meva mare s’havia ficat al llit. Em vaig posar el pijama i vaig anar a tancar una finestra que estava mig oberta. En aquell instant vaig sentir un esclat terrible, ensordidor. Em van tremolar les cames i tot el cos. Vaig perdre l’equilibri. Les parets s’esfondraven i els vidres de les finestres van esclatar en mil trossos. La meva mare es va aixecar espantada i es va abraçar a mi. Pensàvem que ens moriríem. Tot d’una ens vam veure suspesos en el buit. L’habitació ja no existia, tampoc la cuina. S’havien ensorrat. L’exterior era fosc i la pols no ens deixava veure-hi. Així que ens vam quedar abraçats, immòbils. Fins que ens van rescatar.

Els primers auxilis després de l’esfondrament els varen fer estudiants procedents de les residències pròximes dels Col·legis Majors de San Raimundo de Peñafort, Muñoz Grandes, Sant Jaume, Fra Juníper Serra i Sant Lluís Gonzaga. Un d’ells, que anava cobert de pols, em va dir:

—No pensem en el perill que corríem a pujar-nos a la runa. Estàvem gairebé a les fosques i no ens imaginàvem el que teníem a sobre. Vam aconseguir treure a diverses dones i alguns nens. Quan varen arribar els bombers ens van fer fora i van començar a col·locar grues i instal·lar focus. Al veure l’edifici il·luminat ens vam adonar del que havia passat i del risc que havíem assumit.

Hugo Landeta era hispanoamericà i, com altres estudiants solidaris, es quedaria aquella nit sense poder preparar els exàmens convocats per aquell dilluns.

Recordo els crits del Cap Superior de Bombers, Josep Maria Jordà, per apartar els curiosos i evitar més riscos. Era un personatge entranyable al qual solíem consultar els reporters de successos i que va seguir en aquest càrrec fins a 1981. Jordà m´havia donat més d’una exclusiva per a la secció de successos del diari.

Uns nens en pijama, coberts amb mantes, contenint el plor i l’espant es deixaven acompanyar pels bombers. Un empleat del bar Antonio, situat al carrer Manuel de Falla, davant de l’edifici sinistrat, em va explicar com va veure un noi suspès en el vuitè pis i com va aconseguir passar-se a una habitació contigua després d’arriscats moviments que eren seguits amb angoixa per les persones que els contemplaven des del carrer.

A les tres de la matinada els bombers van treure d’entre la runa dotze cossos rígids coberts de pols i sang. Va ser quan l’alcalde Porcioles, després de consultar la companyia, va ordenar el tancament del gas de tota la zona. Fins aquell moment no havia escoltat encara una opinió procedent d’alguna autoritat o d’algun tècnic sobre la causa de l’explosió.

En les primeres hores l’objectiu de la Creu Roja i dels bombers era localitzar el més aviat possible les persones que encara poguessin estar vives sota les runes. Les autoritats presents xiuxiuaven i consultaven discretament als tècnics. Vaig entendre que havien requerit informes urgents a experts de Catalana de Gas y Electricidad i l’arquitecte que va projectar l’edifici, Francesc Mitjans Miró.

L’immoble havia estat construït feia uns vuit anys i tenia la forma d’un trèvol de quatre fulles. Els quatre blocs estaven separats per l’escala i els ascensors. L’explosió que es va produir en el quart pis afectà dues parets mestres provocant la caiguda de l’ala pel costat de l’ascensor. L’ edifici s’havia aixecat en quatre parts separades, sense bigues comunes. Aquesta va ser la sort de molts veïns perquè, sinó, les quatre ales del trèvol s’haguessin ensorrat.

La pressió sobre el subsòl va ser tan brutal que els tècnics del Cos de Bombers consideraven que s’haurien de revisar els fonaments de les cases veïnes ja que hi havia el perill que apareguessin esquerdes que obliguessin a desallotjar-les.

Eren les nou del matí i el cansament començava a notar-se entre els que dúiem hores a la zona. Llavors, una excavadora va esgarrapar un matalàs ensangonat. Van aparèixer els ferros d’un llit, un somier, uns peus nus seguits dels cossos d’un home i una dona abraçats. Tots vàrem quedar consternats amb la dramàtica i alhora tendra escena. Josep Brangulí, el fotògraf de Diario de Barcelona, era allà per deixar testimoni d’aquell trist moment. Brangulí, que va treballar durant les primeres hores de la nit, tornaria al matí per fotografiar l’edifici sinistrat a plena llum del dia. Aquella va ser la portada del Brusi del dimarts, 7 de març de 1972. La imatge que mostrava l’ala esfondrada era brutal. Cuines i lavabos a l’aire lliure; telèfons suspesos; armaris oberts plens d’aliments; una gàbia sense ocell; coixins ballant en l’aire, la bugada encara estesa... Entre la runa, llits destrossats, matalassos rebentats, plomes que el vent feia volar per tota la zona; llibres, joguines, sabates, vestits, fotografies familiars... Un Cafarnaüm d’objectes personals escampats entre les runes i els ferros.

Portava tota la nit en blanc i vaig decidir descansar una estona. Me’n vaig anar a esmorzar al bar Antonio, on vaig poder escoltar les primeres opinions contradictòries sobre la causa de l’explosió. Es descartava el butà perquè era impossible que hagués provocat una explosió que es va sentir per tota la part alta de la ciutat. La resposta llavors no podia ser una altra que el gas natural que feia poc s’acabava d’introduir al districte. Segons explicaven alguns veïns que discutien, els comptadors de l’edifici no indicaven cap fuita. Això és el que van sentir dir al tècnic de la companyia de gas quan es va presentar requerit per les autoritats. Es deia Lorencio i va diagnosticar en veu alta que aquella tragèdia només podia haver estat provocada per explosius.

Cap a les deu del matí es van trobar entre la runa unes bales del calibre nou curt.

—Hem de ser prudents— va afirmar Jordà. —No podem pensar que això és una prova que en aquest edifici existia una cèl·lula terrorista.

Més tard es va localitzar una pistola i la seva corresponent guia. Es tractava d’una arma propietat de Mario Antonio Klenner, capità de corbeta de l’Armada xilena que vivia al vuitè pis de l’ala afectada.

El porter de l’edifici havia facilitat a la policia una butlleta de fusta en la qual s’havien escrit en Letraset1 el nom dels propietaris dels pisos afectats del tercer bloc: al primer pis hi vivia Eva Kant amb una amiga. Al segon, la família Manresa. Al tercer, la senyora Mercedes Solanes amb els seus nebots. Al quart, on es va produir l’explosió, el doctor Juan Francisco Zunzunegui, la seva esposa Magdalena i la seva filla de sis anys; al cinquè, el senyor Antonio Romero Moreno, enginyer d’obres públiques amb la seva dona Dominique Dutheil i els seus fills Paul i Maria. Al sisè, un matrimoni. El setè era buit tot i que el mateix dia de la tragèdia havia de ser ocupat per un altre matrimoni. Al vuitè hi vivia el ja esmentat capità Mario Klenner amb la seva dona Maria Francisca Zirpel i les seves filles Karen i Francisca. Al novè, Antonio Salanova Gil i la seva dona Carmen Ballarín. El desè no semblava estar ocupat. Aquest va ser el primer balanç donat pel porter i que dies més tard va tenir algunes rectificacions.

Cap a les dotze del migdia del dilluns l’alcalde Porcioles, que havia tornat al lloc acompanyat del ministre franquista de l’Habitatge, Vicente Mortes, i el Capità General de la IV Regió Militar, Joaquín Nogueras Márquez, va declarar:

Esta desgracia es el precio que pagamos por la civilización moderna. Estamos viviendo en una sociedad de contrastes. Mi hijo se casa esta mañana y yo no he dormido en toda la noche. Y después de esto, ¡vete de boda! ¡Qué le vamos a hacer!

“Es el precio que pagamos por la civilización moderna”. Aquella declaració de l’alcalde, que fins aquell moment havia rebut tota mena d’informacions i opinions dels experts, m’indicava que el gas, símbol de la modernització, era la causa de la tragèdia.

Quan, cap a les quatre de la tarda, vaig arribar al diari, el director Josep Tarín-Iglesias m’esperava impacient. Sabia que jo era l’únic periodista que havia estat tota la nit a la finca esfondrada i que el meu reportatge seria una gran exclusiva. Josep Maria Cadena, el meu cap de secció, m’ havia reservat dues pàgines per explicar-ho tot.

El 7 de març, Diario de Barcelona va donar la informació més exhaustiva sobre l’explosió i l’esfondrament de l’immoble de Capità Arenas / Santa Amèlia. En portada apareixia la dramàtica foto de Brangulí. El titular va ser cosa del director: “Muerte de madrugada en Sarriá”. Molt literari i poc informatiu. El subtítol em va semblar ambigu: “Desde toda la ciudad se oyó la explosión”. Jo hagués preferit el que havia proposat: “Fue el gas o explosivos?”.

Em va sorprendre que no es publiqués una editorial sobre el terrible succés. També vaig considerar inconcebible, potser casual, que a la pàgina anterior al meu reportatge aparegués un anunci del gas natural de Catalana que especificava les qualitats del nou producte:

Símbolo de confort, elevado poder calorífico, excelente rendimiento energético, no ocupa espacio en el hogar, combustión limpia, no deja residuos ni contamina la atmósfera, no es tóxico y el suministro a los hogares es constante. Pronto será conocido en otros siete municipios barceloneses.

Aquella publicitat era enganyosa: el gas natural és en realitat un combustible fòssil i en aquest aspecte no pot considerar-se net ja que es troba directament implicat en l’escalfament global del planeta, i durant la seva extracció, transport, distribució i combustió emet grans quantitats de gasos d’efecte hivernacle. El gas natural està constituït per metà (entre el 70% i el 98%) i la seva combustió produeix diòxid de carboni (CO2) com tots els altres combustibles fòssils. No se’l podia qualificar, per tant, com un gas no contaminant.

Portada del Diario de Barcelona del 7 de març de 1972 (Foto: Brangulí).

Mesos més tard i en la memòria-balanç de l’exercici de 1972 de Catalana de Gas y Electricidad es publicava una auca dibuixada per Cesc, un humorista progressista anomenat Francesc Vila Rufas —que durant els anys 80 va simpatitzar amb el moviment ecologista— que il·lustrava un text de l’escriptor Josep Maria Espinàs amb estrofes com aquestes:

El gas no és tòxic ni contamina

i fa feliç a la veïna

Les famílies es deleixen

i al nou gas es converteixen

I direm, veient la xarxa

gas natural, món en marxa!

Com ells, altres intel·lectuals es manifestarien també desinformats sobre les propietats del producte. El popular dibuixant Muntañola també va fer un llibret d’acudits destinat a elogiar la incidència del gas en el benestar familiar. Fins que, ja durant els primers anys del segle XXI, els fundadors del partit ecologista Alternativa Verda vam aconseguir que la companyia de gas retirés una publicitat dels autobusos municipals de Barcelona que utilitzaven com a combustible el gas natural. L’ajuntament de la ciutat havia autoritzat col·locar un text que deia: “Funciona amb gas ecològic”.

A la pàgina 19 de Diario de Barcelona del 7 de març figurava una fotografia del casament del fill de l’alcalde Porcioles a la Reial Capella de Santa Àgueda. S’hi veien els ministres franquistes de Governació, Informació i Turisme, i Habitatge, senyors Tomás Garicano Goñi, Alfredo Sánchez-Bella i Vicente Mortes. L’esdeveniment explicava la presència a Barcelona d’alguns ministres franquistes al lloc de la tragèdia durant la matinada d’aquell dilluns. Havien estat convidats al casament!